GeògrafEngels va escriure el 1872 una sèrie d’articles a la premsa alemanya sobre els problemes que la classe obrera patia en torn a l’habitatge als centres industrials. La crisi de l’habitatge que apuntava Engels, recollida després en el llibre 'La qüestió de l’habitatge', no estava motivada només per la manca de llocs on viure, sinó sobretot per l’especulació dels propietaris, que eren molt sovint els mateixos amos de les fàbriques on treballaven els obrers. L’habitatge ha jugat històricament un paper central en les lògiques d’explotació i de control social.
Als anys setanta, la ruptura del capitalisme keynesià donà pas al capitalisme neoliberal. S’imposen les lògiques financeres i la globalització corporativa. D’una manera molt estreta, als espais del capitalisme avançat, la financerització anirà de la mà de la transformació de les ciutats en màquines d’acumulació del capital. Les ciutats seran gestionades cada cop més com si fossin empreses, i la producció i especulació immobiliària es convertiran en l’eix central de la maquinària urbana.
El capitalisme espanyol és un alumne avantatjat pel que fa a la centralitat de l’habitatge en les dinàmiques d’acumulació del capital. Això respon, entre d’altres, a la construcció de l’economia feixista: quan s’han de cercar solucions als interessos de la classe propietària del sòl (els rendistes) es constitueixen les grans empreses constructores i la gran banca espanyoles. Aquesta trinitat serà clau per dur endavant el projecte de convertir la societat espanyola en una “societat de propietaris”. A més, el negoci constructor-immobiliari tindrà una rellevància particular a les zones d’explotació turística on es construiran, a més dels habitatges dels treballadors, els hotels i les extravagàncies per a les classes poderoses.
Quan l’Estat espanyol s’incorporà a la UE, s’abandonaren bona part de les activitats productives. Les peces clau del capitalisme espanyol passen a ser les indústries del totxo i del turisme. La política d’habitatge espanyola, fruit de les estretes relacions entre la banca i l’Estat, s’ha centrat en el foment de la compra d’habitatge mitjançant crèdit hipotecari. Fins a l’esclat de la Gran Crisi, el gran negoci era la venda d’hipoteques més que no la d’habitatges. Cal recordar com acabà aquesta història fa tan sols deu anys: col·lapse econòmic i una profundíssima crisi social. I les vies de sortida van ser el rescat a la banca, desnonaments, la reforma laboral, retallades, etc.
L’ortodòxia neoliberal té un lema: “mai deixis perdre una crisi”. I resulta evident que hi ha hagut qui ho ha perdut tot, mentre que d’altres, com carronyaires, han augmentat el capital. No és casualitat que en plena crisi hagi sorgit l’anomenat capitalisme de plataforma. Al darrere d’un llenguatge seductor –amb termes com economia col·laborativa, democratització de l’economia, etc.–, que evoca una ruptura amb l’economia que havia conduït a la crisi, s’amaguen formes d’explotació i precarització més intenses. Les persones més castigades per la crisi moltes vegades no troben altra sortida que el treball precari lligat a les corporacions plataforma.
Així, el 2008 es creava Airbnb, que avui ja és la companyia d’allotjament turístic més gran del planeta. A l’Estat espanyol, mentre l’atur superava el 20% i els desnonaments es comptaven en milers cada any, es disparà un nou boom turístic. En aquest context, la frontera de mercantilització turística s’ha expandit amb la invasió de barris a les ciutats i ha penetrat en noves formes de producció, particularment la mercantilització turística de l’habitatge. Alhora l’Estat dictava normes per tal de posar a treballar el parc d’habitatges en els circuits financers i turístics: la llei de les socimi i la modificació de la llei d’arrendaments urbans. Les expectatives de beneficis derivats d’aquesta nova ronda de mercantilització de l’habitatge s’han disparat i a la vegada s’han disparat els desnonaments de llogaters. L’emergència de nous moviments socials és una expressió de la nova conflictivitat urbana.
La sortida a la crisi immobiliària s’ha fet aprofundint en la mercantilització de l’habitatge i això ha empitjorat les condicions de vida de la classe treballadora. Aquesta sortida ens posa en una situació de gran vulnerabilitat i, quan esclati aquesta bombolla, els costos socials seran encara superiors als de la passada crisi. Una economia fonamentada en la mercantilització absoluta de l’habitatge i la hiperespecialització turística és una economia fràgil i vulnerable. Per minimitzar els danys de properes crisis, hauríem de desmercantilitzar l’habitatge i desturistitzar la nostra economia. Com deia Engels, és la qüestió de l’habitatge (i aquí podríem afegir: i del turisme).
