Habitar el territori

Aquesta setmana vaig participar en la primera sessió de les Jornades #PensemNacióXXI, organitzades per la Fundació Congrés Cultura Catalana i l'Associació Catalana de professionals. L'objectiu de les Jornades Pensem#NacióXXI, tal com resa a la seva web, és que "volen ser un espai per reflexionar sobre la societat i la política en el marc dels Països Catalans, amb experts, actors socials i polítics". La primera edició de les jornades, el 2018, va estar dedicada a parlar sobre 'Canvi i mobilització política'; la segona edició es va desenvolupar sota el títol 'Les bases socials de la ruptura' i la tercera va portar per títol 'La república de la cultura'. Aquest any l'espai de debat ha plantejat la qüestió de com articulem el territori i com hi vivim sota el títol 'Habitar el territori'.

En primer lloc, em va atreure el concepte 'habitar el territori' per comptes d'ocupar-lo. La modernitat i el mal entès progrés han comportat una ruptura entre les persones i el territori que ocupam. M'agrada el concepte d'habitar com el sinònim de llar i m'agrada donar-li la visió plural de construcció col·lectiva ecosistèmica per comptes de concebre-ho tan sols com un assentament o ocupació, que és cap on ha evolucionat la manera en què a les nostres societats del nord global "habitam" el territori. No ens en sentim part, sinó més aviat usuaris, explotadors, en un intercanvi egoista i sense reciprocitat que genera un metabolisme territorial malaltís que ens aboca al col·lapse. 

Cal efectivament repensar com habitam el territori i el món, i sorgeixen multituds d'espais en disputa. Conceptes com l'escala, la distància, el temps, les relacions... són imprescindibles per desarticular les lògiques productivistes que fins ara han determinat la configuració de la interferència humana sobre el territori que ocupam i que requereixen ser pensades, qüestionades i ressignificades per posar per davant la cura de l'ecosistema- hàbitat que ens és propi i de la vida digna de les persones que en som part. Cal que el plantejament no se centri a escurçar distàncies, en les distopies tecnològiques, com si aquestes no consumissin energia i materials, en contraposar els espais urbans amb els àmbits rurals, que en els darrers temps són colonitzats per les lògiques urbanites. Cal atendre els canvis que sí o sí vendran en relació a les maneres com ens desplaçam per aquest territori i d'on treim l'energia per a fer possible el transport i tota la cadena de producció ara totalment deslocalitzada i deshumanitzada. Cal transitar cap a una articulació territorial que posi les persones, les relacions i el sosteniment de la vida com a objectiu principal i prioritari, així com la garantia absoluta de poder-la sostenir en el futur. Ens cal recuperar sobiranies populars autònomes i economies col·lectivitzades que desbanquin els grans interessos corporatius que gestionen en l'actualitat i mercadegen amb els béns essencials per a sostenir la vida -aliments, habitatge, treballs- i imposen una articulació territorial a mida dels seus interessos. 

Cal recuperar la connexió visceral i la vinculació ancestral amb el territori que pretenem habitar, aprendre a llegir-lo, però no des del nostre interès, sinó des de l'interès mutu, des de la reciprocitat i la responsabilitat de preservar-lo amb vista al futur. Obrir els ulls al mosaic territorial que se'ns desplega davant, plagat de possibilitats per a sostenir la vida global i ecosistèmica, lluny de les planificacions amb visions sectorials i sectorialitzades que ens fan perdre la perspectiva del conjunt. I atenent alhora que una part imporant de la nostra mirada, intenció i energia ha d'anar enfocada a la regeneració de les malmenades que ja li hem dat i restaurar els desequilibris que hem generat amb el nostre egoisme antropocèntric dins el que s'ha estat anomenant el capitalocè. Una era que convé anar deixant enrere.

Per tot això, ens cal fer més petita l'escala territorial amb la qual enfocam les nostres propostes d'articulació i vinculació amb el territori que habitam. Com va apuntar Roser Vernet Anguera, filòloga i activista cultural i territorial del Priorat, si volem abordar el futur des de les realitats concretes que habitam, cal recuperar l'escala humana, gestionar la diversitat complexa dels diferents territoris que habitam, perquè és on rau l'essència, l'autenticitat i la possibilitat de perdurabilitat,. Roser alertava de la trampa de la uniformització que es ven com a igualtat de drets i que en realitat confon igualtat amb equitat. I, finalment, els ritmes, que -i això ho afegeixo jo- necessitam alentir, humanitzar i abstreure del sense sentit en què s'ha convertit la manera com habitam el temps.

Margalida Ramis és activista ecologista i portaveu del GOB