Guimerà, l’últim poeta popular (1924)

D’Agustí Calvet ‘Gaziel’ (Sant Feliu de Guíxols, 1887 - Barcelona, 1964) a La Vanguardia (25-VII-1924). Traducció pròpia. Avui s’escau el 180è aniversari del naixement del poeta i dramaturg Àngel Guimerà (Santa Cruz de Tenerife, 1845 - Barcelona, 1924). La seva mort va motivar aquest article de Gaziel, el més lúcid i culte dels quatre periodistes que compartien la històrica –mítica– direcció col·legiada de La Vanguardia, una fórmula singular de gestió periodística genuïna d’aquell diari.

Quin valor té l’obra d’Àngel Guimerà? Com l’haurà jutjat la posteritat? –es preguntaran alguns–. Perdonin vostès! –els contestarem–. Aquestes dues preguntes que vostès es fan, res no tenen a veure entre una i altra. Podria passar que l’obra de Guimerà tingués un valor immens i, en canvi, la posteritat no li concedís la menor importància. I seria també possible que la posteritat la reputés d’extraordinària, tot i que valgués molt poc en realitat. Això significa que la posteritat jutjarà l’obra de Guimerà, i totes les altres, com pugui, és a dir, en la seva pròpia mesura; i el seu judici, com tots els judicis humans, serà molt més representatiu del jutge que no pas de la cosa jutjada. [...] Nosaltres som, per exemple, la posteritat respecte a Ramon Llull. I què sabem de Ramon Llull? Quina capacitat tenim per jutjar-lo definitivament? De ben segur que si un contemporani del fantàstic mallorquí, que l’hagués conegut a fons, oís el que pensem d’ell, es posaria a riure. [...] Per aquesta raó, nosaltres, i ningú més que nosaltres, som i serem els únics a conèixer veritablement Àngel Guimerà, pels segles dels segles. [...] Què tenia aquest home que no teníem la resta de catalans i que no podran endevinar els crítics futurs? Aquesta multitud imponent que va acompanyar el fèretre de Guimerà amb un fervor admirable, què veia d’invisible, quin fantasma ideal i exquisit agombolava el fèretre vulgar? Condensem-ho en un mot que per a nosaltres resultarà màgic i revelador: el mot passió. La passió de tota una època marxava per sempre, closa en aquell taüt. En essència Guimerà era això: passió pura, desinteressada, tot cor, tot poble, incorruptible com una flama, ablamant com una foguera de Sant Joan, de la Renaixença literària i política de Catalunya. [...] Guimerà era més que un escriptor, més que un dramaturg: era ja una cristal·lització vivent, era un símbol. Dir Guimerà era resumir i evocar en massa tota la passió romàntica catalanitzada. El nacionalisme sentimental i irreductible, això que aquí anomenem el “tot o res”, la fogositat, “lo ferreny”, com fórmules supremes de la poesia. [...] Potser temps a venir serà difícil explicar que quan apareixia Guimerà als escenaris dels nostres teatres, o al veure’l dardar, nit avançada, encorbat i a les palpentes entre els vells arbres de la Rambla, vèiem la imatge del patriarca de la Catalunya romàntica. Després d’ell, la poesia entre nosaltres va fugir del carrer. Els grans poetes que ens queden s’avoren voluntàriament en el camí de les multituds o són inassequibles a elles. Aquests cinquanta mil catalans que es van llançar al carrer rere el fèretre de Guimerà anaven seguint amb els ulls de l’ànima el fantasma ideal, proper a esvair-se per sempre, de l’últim dels grans poetes populars de Catalunya.