09/05/2022

La consciència de les elits

3 min
Les elits, al volant.

La lectura aquests dies de dos llibres em porta a la reflexió que voldria compartir. Són textos prou diferents. D'una banda, Un hogar en el mundo (Taurus), de l’admirat Amartya Sen, premi Nobel d'economia. De l’altra, el llibre de Miquel Macià i Pep Martí Els que manen (ed. Saldonar). Està clar que es mouen en mons diferents i el prejudici és que no tenen en principi res a veure. El primer són les memòries de qui té el món per referència, i l’observa des del cim de l’excel·lència del pensament i el coneixement econòmic i social amb un registre impressionant de contribucions en el camp de l’economia, el desenvolupament social, la desigualtat i la justícia. El segon procedeix de l'observança d’un pla local, de volada baixa, la cosa nostra, de la llar mediata. La veuen els periodistes des del carrer. És cert que és un atreviment, fer el vincle entre tots dos, però així és com ho veig.

Sen és un poliglota, un universalista. Va néixer a l'Índia, un dels països més poblats i en aquells moments també més pobres del món, i que no ha deixat mai de visitar (al cap el món, els peus al Born), en el qual molta gent s’hi ha mort de fam i encara hi malviu. Al llarg de la seva trajectòria científica, Sen ha exhibit sempre un clar posicionament social en favor dels pobres, de la justícia, de la solidaritat. Des dels seus treballs matemàtics, incomprensibles per a molts economistes, en qüestions diverses (que inclouen contribucions tant en el camp de l’elecció social com en el de l’eficiència redistributiva), Amartya Sen ha sabut i volgut impulsar les idees de justícia social. Tot admirable i lloat. La sorpresa sorgeix en part ara llegint les seves memòries i descobrint la classe privilegiada a la qual pertany el nostre autor. A la societat hindú no podia ser ni llavors ni ara d’altra manera, ja que sense l’extracció familiar de classe, la xarxa de suport on va estudiar i treballar Sen (Estats Units, Regne Unit), i a partir de la qual van enlairar-se les seves capacitats, hauria estat impossible: aquest és el gran drama del freedom from, que diria John K. Galbraith (capacitat de sortir-se’n per un mateix), i el freedom to (llibertat d'elegir una vegada "has arribat"). Sen té totes les palanques educatives, econòmiques i socials en un país depauperat com l'Índia. Amb tota aquesta plataforma, la seva intel·ligència brilla i irradia al món acadèmic.

Aquestes plataformes generacionals del "Gran Gatsby", diríem avui, suren també en moltes de les històries dels personatges que recull el llibre de Macià i Martí: d’on venen les seves fortunes, des de quina generació, com "polls han sabut fer més polls" o han aconseguit mantenir-se, des del poder econòmic i de la mà del poder polític. Les obediències, els dobles llenguatges, les prèdiques d’allò que no practiquen en són sovint moneda corrent. De la singularització d’un gran de l’economia, Amartya Sen, a un enfilall de personatges que manen, segons aquells periodistes, al món català. Aquest és el cable de l’equilibrista. El primer és únic i universal; els altres reflecteixen la idiosincràsia més local, més propera. I aquí ve el vincle. Sen, suposo que conscient de la seva situació acomodada, que mai ha deixat de fruir, escriu de manera commiserada sobre els més pobres. Potser l'hi empeny el peatge de la consciència, més mala que bona, de qui sap que ell mateix és part de la desigualtat que denuncia i que, sense renunciar-hi, la combat per tal de reduir-la en el futur. Retorna Sen, potser en espècie (vehiculant coneixement, forjant convenciment), ingredients per mor d’intentar canviar el món. Els nostrats que manen, excepte uns pocs, es gronxen en fortunes adquirides (i augmentades, ja que altrament no manarien) en les quals s’instal·len. Estudien en llocs similars, es casen inicialment entre ells, practiquen vincles familiars amb suquets i civets. El màxim per a alguns d’ells ha sigut la creació de fundacions, sota la sospita, a vegades, que hi pesen més els motius fiscals que l’altruisme.

Des de la meva perspectiva, qui ara té perquè s’ho ha guanyat per si mateix amb esforç i mèrit, i comparteix part del que té, mostra una vàlua social remarcable. També, en un menor gradient, és el reconeixement i respecte de qui retorna part d’allò que té, sabedor que el seu assoliment inicial no era del tot meritocràtic, i potser neteja, per tant, la seva consciència. I mereixen poca o nul·la consideració els qui s’han aprofitat de tercers i no tenen ni la mala consciència que, sense el passat d’una acumulació patrimonial l’origen de la qual ens recorden els periodistes Macià i Martí, i sense un present que els continua beneficiant des dels poders polítics i els oligopolis locals, possiblement no serien res en el país que sovint blasmen i menystenen.