Guerres culturals mortes
Llegim, o sentim, un discurs com el que va pronunciar la setmana passada Isabel Díaz Ayuso al municipi madrileny de Collado Villalba, com a inici del curs polític a la Comunitat de Madrid, i de sobte el percebem vell. Un discurs vell, tronat, estantís, que intenta ser contundent i provocador amb una referència guerracivilista en què, com és habitual, es capgira la veritat dels fets històrics (Ayuso va arribar a afirmar que l'esquerra i l'independentisme formen “un front que, com en el segle XX, ens du al combat”) però que només aconsegueix ser el bram prematurament envellit d'una líder ultra que dispara amb pólvora mullada. Ja ens sabem la martingala. Ja no fa efecte, ja ni tan sols interessa ni indigna. Fa tres o quatre anys que sentim aquestes murgues a càrrec de la presidenta de Madrid, i ara ja semblen el vell eco d'algun fantasma de casinet. Ja no sorprèn ni impacta. Ja ha començat a perdre.
En els darrers anys la dreta nacionalista espanyola ho ha fiat tot, o quasi tot, a les anomenades guerres culturals, que, en l'àmbit dels mitjans i de les xarxes socials, els han permès tenir l'aparença de dur la iniciativa en un seguit de debats intoxicats amb premisses falses. Una guerra cultural no és més que l'intent de fer prevaldre un relat fals sobre una qüestió que causi interès o preocupació entre la ciutadania. El fals relat s'inflama amb el combustible de la polarització i la crispació, i se li encomana la tasca d'avivar la flama a la sempre intrèpida tropa d'opinadors que té al seu servei la dreta espanyola, més un nombre considerable de beneits que repeteixen les seves consignes gratis. Així han muntat guerres culturals contra el canvi climàtic, el feminisme, la diversitat sexual o la llengua catalana, amb derivades com la vacunació anticovid i tot allò que els ha semblat que els permetia presentar-se com a defensors d'una idea de la llibertat tan falsa com barroera. Han donat (i donen) unes tabarres espantoses i han acusat (i acusen) des de metges, docents i científics, fins a artistes o escriptors o pensadors, de ser el que són ells: mentiders.
Però la mentida, precisament, envelleix de pressa i malament. N'hi ha hagut prou amb el fracàs a les urnes de Feijóo (l'enèsim globus inflat que havia de ser president i no ho serà, com Casado, Rivera, Arrimadas i Abascal), unit amb un escàndol com el de Rubiales (l'efecte expansiu que té el futbol ha arrasat els discursos de la dreta com un vendaval), perquè el llautó comenci a ser vist per tothom de manera descarada. Feijóo va elogiar el discurs d'Ayuso com “una peça d'oratòria que mereix ser rellegida” (potser ho va dir perquè es burlava d'ell tractant-lo de bisoño, una paraula que crec que podem traduir com a grenyal). Són peces, en efecte, que aviat formaran part del museu dels horrors de l'oratòria i de les idees. Les guerres culturals són tan corcades i decadents com aquells que les promouen. Els que no som d'eixe món, mentrestant, faríem bé de començar a deixar de perdre temps i energies en debats tramposos.
