Guerra contra la classe treballadora
Mentre els Estats Units de Donald Trump fan coses no gaire diferents de les que feien els nazis ara fa un segle, amb batudes contra la comunitat llatina –que no és cap minoria a la ciutat de Los Angeles– i desplegament de l’exèrcit contra les protestes, un altre incendi s’ha estès al Pròxim Orient. Israel i els Estats Units han bombardejat l’Iran, que a la vegada hi ha respost llançant míssils sobre Tel-Aviv. Tot, sense el suport de Nacions Unides i amb l’excusa que s’ha d’impedir que aquest país fabriqui una bomba nuclear, com si el fet que un personatge com Trump la tengui no fos una amenaça per al conjunt del planeta!
Tot això passa la mateixa setmana que es reuneix l’anacrònica OTAN i que el mateix Trump hagi exigit als països membres que gastin com a mínim el 5% del seu PIB en “seguretat”. Això, en el cas d’Espanya, seria l’equivalent a uns 80.000 milions d’euros. Per a què? Aquí ja ha entrat en joc tot l’aparell de propaganda a través del gruix dels mitjans de comunicació i els poders fàctics: que si el context global d’inseguretat, que la responsabilitat de ser membres de l’OTAN, etc., etc. De moment Sánchez sembla que ha torejat el compromís del 5%, que suposaria un 50% més que el que gasten totes les administracions del país en educació. Però és ridícul argumentar que per molt que gastem a militaritzar-nos –i hi gastarem més, no ho dubteu–, això no afectarà altres serveis públics vertaderament essencials.
El pitjor és que aquest “context global d’inseguretat” l’ha provocat la mateixa OTAN, començant per la guerra d’Ucraïna, on el desplegament de míssils per part dels atlantistes al voltant de Rússia va ser l’excusa perfecta perquè l’autòcrata Putin atacàs l’exrepública soviètica. Alhora, el genocidi de Gaza, la major amenaça als drets humans i al dret internacional en la història recent, no existeix per a una organització que es limita a donar suport als seus membres. I això vol dir, doncs, donar suport als Estats Units, que a la vegada legitimen i donen suport al genocidi perpetrat per Netanyahu. A organismes com l’OTAN els importa un pebre la pau mundial, perquè s’alimenten de la maquinària de la guerra i l’armamentisme, i aquesta es retroalimenta gràcies als dictats de l’organització, que està decidida a gastar més. Com ha dit aquesta setmana el seu secretari general, Mark Rutte, en un missatge privat a Trump, “Europa pagarà a l’engròs, com ha de ser, i serà la teva victòria”.
Hi ha evidències sobre qui se’n beneficiarà, de tanta guerra, per molta propaganda que es desplegui. Però poc se’n parla, d’aquesta i de tantes guerres, sobre qui perjudiquen. I a més dels morts de qualsevol guerra, siguin civils innocents tant a Gaza, com a l’Iran o Ucraïna, o militars –mai fills dels amos de la guerra ni de l’economia–, les guerres perjudiquen la classe treballadora. Això ha estat així durant segles. Només canvien els temps i els escenaris: lleves obligatòries que dugueren a la mort milers de joves obrers i camperols d’arreu de guerres colonials; guerres mundials que foren l’excusa per reforçar el nacionalisme d’estat i debilitar un moviment obrer que amenaçava de subvertir l’ordre establert país per país. Per això mateix les potències aliades varen mirar cap a un altre costat mentre aquí s’imposava el feixisme de Franco, sota el guiatge de Hitler i Mussolini. Churchill, aquell home d’estat tan i tan citat, ho va tenir ben clar: millor els nazis que el socialisme.
Mort de quantitats ingents de persones de classe treballadora, mentre els rics preparen el viatge a Mart, per a quan hagin deixat el planeta inhabitable per a la majoria. A Jeff Bezos, que es casa aquests dies a Venècia, ben poc li importa tot això: hi acaba d’arribar amb el seu megaiot i noranta-cinc jets privats de convidats selectes que es miraran la guerra d’enfora, i fins i tot guanyaran diners amb ella.
I no és només mort, allò que ens portarà la guerra, sinó la fi de l’estat del benestar europeu, perquè per molt que Pedro Sánchez no s’hagi mogut del 2,1%, Espanya no serà una excepció durant gaire temps, vist el panorama de l’entorn europeu. A més, seria estrany que els efectes de la desestabilització de l’Iran no ens duguin a un nou episodi d’hiperinflació, començant pels combustibles i continuant amb l’alimentació i tot allò que depèn de la disponibilitat de petroli barat. Qui ho pagarà? De nou, la classe treballadora.
Tot plegat em recorda el llibre de Susan George L’informe Lugano, editat en el tombant de segle, una ficció fonamentada en dades reals on els amos del món encarreguen un informe a un grup d’experts per saber què han de fer per poder assegurar-se el futur sense perdre el poder. La conclusió és aterridora: allò que recomanen els experts és carregar-se la meitat de la població mundial. Així, sense dreceres. I aquí és quan m’atur a pensar si no som al bell mig d’aquella distopia i si estam disposats a deixar que això passi.
