Guanyarem la batalla
D’un quant temps ençà sembla que la nostra societat s’està militaritzant. Una manifestació òbvia d’això és l’ambient prebèl·lic en què vivim, amb la possibilitat que països com Rússia cometin algun acte hostil que ens obligui a fer ús de la força. Fins a quin punt aquesta possibilitat és real o és una excusa per augmentar la despesa pública en defensa, no és bo d’aclarir. Però quan parlo de militarització no em refereixo a això, o no només a això.
Hi ha, també, una militarització del vocabulari i del discurs polític. Fa poc més d’un lustre, amb l’esclat de la pandèmia de la covid-19, el llenguatge militar es va fer habitual. El virus va aparèixer com un enemic aliè al qual combatre i els responsables polítics no es cansaven de dir que guanyaríem aquesta batalla i que eren moments d’esforços i sacrificis. Una situació similar es viu avui amb el desenvolupament de la intel·ligència artificial i els discursos més o menys apocalíptics que l’acompanyen sobre la possibilitat que es perdi el control i que pugui extingir la humanitat. En el cas de la IA, aquesta narrativa amaga la idea que el seu desenvolupament és inevitable i que ens hem de preparar per allò que pugui venir, però deixa de banda allò que és obvi: que la IA és una tecnologia humana i que, si es desenvolupa, no és per una força de la natura o per la imparable locomotora del progrés, sinó perquè hi ha humans, amb nom i llinatges, que decideixen fer-ho.
Un exemple més perillós d’ús del llenguatge militar l’hem tingut aquest estiu amb la crisi migratòria de Ceuta i la idea que es tractava d’una invasió. Qualsevol persona amb dos dits de seny sap que envair un país implica la intenció d’ocupar el territori per sotmetre’l, per annexionar-lo a la sobirania pròpia i per saquejar-ne els recursos. És cert que hi ha països i grups polítics que instrumentalitzen els fluxos migratoris per al seu benefici, però s'ha de tenir molta mala bava per pensar que la intenció dels migrants de Ceuta era la de conquerir la península Ibèrica o per implementar-hi la forma de vida del Magrib. Així i tot, una part important de les forces polítiques i dels mitjans han comprat aquest discurs, afí a les tesis racistes sobre el perill de la substitució cultural i la islamització d’Europa. El llenguatge mai és innocu.
Molt relacionat amb això és el missatge que ens trobam en un estat d’emergència constant. No em refereixo al cansament d’algunes persones davant la successió gairebé ininterrompuda d'alertes per calor, per plogudes o per qualsevol altra calamitat, sinó al fet de definir com a emergència qualsevol situació que demana l’actuació política. Allò que abans era un problema o una crisi, avui és elevat a la situació d’emergència, sigui hídrica, climàtica o residencial. Un canvi que no és només retòric.
L’apel·lació a l’emergència cerca justificar l’adopció de mesures ràpides, esquivant qualsevol debat rigorós i plural, però aquesta pressa, moltes vegades, no té altre efecte que amagar els errors i els fracassos anteriors. Malauradament, això no és només un exemple de mala política. El pitjor és que, en una comunitat en emergència permanent, l'opinió pública acaba valorant més un govern de cops d'efecte i mesures populistes que un que faci política seriosa i a llarg termini. Aquesta sí que és una amenaça real a la nostra manera de viure, i no prové d’altres indrets ni surt de cap laboratori perdut en una illa deserta.