17/9: Guanyar temps
En el debat sobre l’aeroport, Pedro Sánchez ja va ensenyar les cartes, la seva estratègia en el joc. Davant d’un problema, es tracta de presentar-se com el paladí del diàleg i la concòrdia. Però l’objectiu del diàleg, per a ell, no és arribar a acords que solucionin el problema, sinó precisament no arribar a cap acord sempre que pugui –i en això és molt hàbil i intuïtiu– i encolomar-ne la culpa a l’altra part. Amb aquesta estratègia aconsegueix tres coses. Una, mantenir la imatge amable de líder obert i dialogant. Dues, com que no vol arribar a cap acord, no ha de patir el desgast de cap concessió ni de cap renúncia. Tres, com que la culpa queda instal·lada a l’altre bàndol, és possible que el desgasti i l’afebleixi prou perquè el problema inicial, encara que no se solucioni, es vagi dissolent i apagant. Certament, aquesta estratègia no resol cap problema de fons. Però permet guanyar temps i anar allargant així la pròpia precària supervivència política. És veritat que si després del pas del temps, i malgrat haver centrifugat les culpes, els diàlegs fracassen i els problemes de fons es mantenen o creixen sense solucionar-se, ell en seria llavors el principal perjudicat. Però deu pensar allò del Tenorio: "Cuán largo me lo fiais..."
