El futur de Groenlàndia i el futur d’Europa es juguen, des de fa temps, a Ucraïna.
Des de fa mesos, i especialment des que exercesc –des del juliol del 2025– la presidència de l’Assemblea Parlamentària de l’Organització per a la Seguretat i la Cooperació a Europa (OSCE), que agrupa 57 països i representa més de 1.000 milions de persones, de Vancouver a Vladivostok, he participat en desenes de reunions internacionals. En totes elles, la percepció és coincident: les negociacions per a una pau a Ucraïna són viscudes per una majoria com a imposades. I, alhora, s’hi adverteix amb una claredat inquietant un canvi profund de paradigma amb la nova administració Trump.
La manera com Europa surti d’aquest conflicte condicionarà decisivament la seva relació futura amb els Estats Units. Alguns països, i alguns líders europeus, comencen a entendre –potser massa tard– que la passivitat europea durant l’estiu passat davant les passes cap a una suposada pau a Anchorage, sense Europa i sense Ucraïna, i la resposta posterior, feble i insuficient, han accelerat ambicions que avui ja no són teòriques: Groenlàndia i Veneçuela en són un exemple.
En aquest context, la resposta clara, ferma i inequívoca del president Zelenski a les exigències russes per a la pau és un exemple que Europa hauria d’haver sabut replicar en altres escenaris que avui ja formen part de la realitat.
Europa, i especialment l’espai OSCE, viu un nou temps d’inestabilitat, confrontació i inseguretat. Una tendència que va més enllà de l’administració Biden i que ha quedat plenament confirmada amb l’Estratègia de Seguretat Nacional dels Estats Units del 2025, publicada el desembre passat. Ja no són percepcions: és doctrina escrita.
Com ha explicat recentment Martin Wolf al Financial Times, l’objectiu implícit d’aquesta estratègia és desmantellar el projecte europeu: el seu demos, la seva democràcia, la llibertat i pluralitat de la premsa i el seu model de benestar. Europa és avui la principal amenaça per a la ideologia MAGA. I això, paradoxalment, és una bona notícia.
Fa temps que el World Economic Forum alerta d’un nou ordre mundial, més competitiu, amb un augment dels conflictes geoeconòmics i una pressió creixent sobre els pilars del multilateralisme global. En aquest escenari, Europa esdevé un obstacle per al trumpisme, que té en el model d’Orbán el seu referent europeu. Tot allò que s’allunya és percebut com a enemic. I avui Europa és un target per l’administració dels Estats Units.
Menystenir normes, erosionar institucions o retirar-se de la idea del multilateralisme com a solució als conflictes globals no és nou. El que sí que és determinant és la resposta. I aquesta resposta només pot venir d’una Europa unida, capaç d’activar instruments polítics, econòmics i diplomàtics que demostrin que creiem en la democràcia, en el dret internacional i en l’ordre institucional creat després del 1945.
Això no és ingenuïtat. Els fets ho demostren: ni Putin ha guanyat Donetsk, ni Trump ha resolt cap conflicte real. No ha aturat la guerra d’Ucraïna, no ha portat una pau justa a l’Orient Mitjà, no ha millorat l’economia global amb l’aranzelisme, ni ha aportat més llibertat o benestar a Veneçuela. Ben al contrari: ha legitimat un règim que manté un succedani de Maduro en el poder mentre la població continua patint.
Per això és tan important Ucraïna. Perquè la primera frontera de Groenlàndia és a Donetsk. A l’octubre, en una reunió a Istanbul amb un alt dirigent internacional, vam compartir el que era el pla implícit per a la pau: Donetsk per a Putin, res per a Ucraïna, l’èxit per a Trump i un únic perdedor: el projecte europeu.
Zelenski ja ho va advertir a la Conferència Internacional d’Estocolm sobre Crimea: la Rússia de Putin i Trump no poden decidir el futur d’Ucraïna sense comptar amb Kyev. I, de moment, ni Rússia ni Putin han aconseguit imposar aquesta pau. Aquesta és la lliçó de Donetsk. I és també la lliçó per a Groenlàndia i per a Europa.
Si Europa no és capaç de defensar una Ucraïna europea, des del multilateralisme i amb Ucraïna com a part de la solució, haurà fet el primer pas per perdre Groenlàndia. Un territori que ja ha expressat clarament la seva voluntat d’estar sota el marc de la Unió Europea, de l’OTAN i de Dinamarca.
La gent de Groenlàndia ho sap perquè ho ha vist a Veneçuela: a Trump, les persones –siguin ucraïneses o veneçolanes– li importen poc.
Com a corol·lari, la nova política nord-americana demostra dues coses: que cal reformar l’arquitectura internacional per reforçar el multilateralisme com a eina de solució i que els Estats Units han perdut pes global en el segle XXI. Per això actuen amb una lògica pròpia del segle XIX, una lògica que el segle XX ja ens va mostrar cap a on condueix i que no és cap altra cosa que l’horror de la guerra.
Per sort, el multilateralisme, la democràcia i el dret internacional són més forts que un mandat presidencial. I a Europa, avui, aquest president té menys suport que a l’inici del seu mandat. Cal ser més Europa que mai, cal ser més multilateralista que mai, i cal no jugar a dobles standards en funció del conflicte i de la nostra percepció al respecte.
Pensem que tenim una oportunitat per reforçar el projecte europeu, profunditzar en el multilateralisme i millorar la democràcia.
