30/01/2022

Gripalitzar-te

3 min

Gripalitzar el covid, com qui llimonitza una taronja. Vam aprendre bastant ràpidament (i a hòsties) que això no era cap grip, però es veu que ara ja sabem gripalitzar-la: ja sigui per les vacunes, ja sigui per la debilitació de les variants, o per totes dues coses, el cas és que feliçment aviat podrem fer “com si” fos una grip i receptar llit i sopetes. Com quan Iceta va voler gripalitzar la repressió receptant-nos ibuprofèn i aprendre a girar full. Ara suposo que s’han adonat com comença a ser de ridícul el mapa de tot Catalunya en color bordeus que emeten pel 3/24, si representa que ens hem d’infectar quasi tots. El meu país és tan petit que sempre es pot veure el percentatge veí, com si les campanes no toquessin per a tothom. O en quina paròdia s’ha convertit posar-se la mascareta pel carrer, una mesura que, per cert, no ha avalat cap científic però que molta gent executa obeint les instruccions d’aquest gran premi Nobel de física que es diu Pedro Sánchez. Hi ha coses que no es poden gripalitzar: una llimona és una llimona i un país domesticat és un país domesticat.

Aquí s’han decretat tocs de queda per evitar botellons, que és com matar mosques a bombes nuclears. Una mesura tan absurda, tan excessiva i perillosa, ens ha lliscat gola avall sense ni una cullerada de sucre. La nostra llibertat ha quedat a mercè de la frivolitat administrativa, com aquest últim toc de queda que anava dirigit simplement a evitar que els joves trobessin una alternativa al tancament de l’oci nocturn. Són aquells alcaldes suplicant que els mantinguessin la mesura perquè amb la guàrdia urbana no podien controlar concentracions juvenils, és aquella inconsciència del que signifiquen els drets fonamentals i el caràcter sagrat de la llibertat de moviments. No oblidis mai que qui ha de donar explicacions no ets tu per circular, sinó el policia que t’atura. Una altra cosa és que ens haguem acostumat a viure en l’excepcionalitat, com a mínim a Catalunya, que viu en un estat d’excepció des del 2017, per no dir des de l’assassinat de Pau Claris. Hem gripalitzat aquesta por al cos, aquest ai al cor, aquest mal de ventre. Van posar militars a dir-nos que no sortíssim de casa (ni en cap república bananera o cubana o bolivariana no es va fer parlar militars als faristols), van posar multes sense base legal per posar-ne, el Procicat va dir que l’erraté havia d’estar per sota de l’u i ara sembla que ni això no determina res. El que hem viscut ha estat molt gros en termes sanitaris, i per això ens vacunem i fem tot el que calgui, però també ha estat molt gros en termes de drets: els més fonamentals han saltat pels aires amb qualsevol nova idea dirigida exclusivament a quedar bé o a no perdre massa vots.

Res d’això no es pot dur a terme sense comptar amb l’ajut de la por. Per això a Catalunya es va tancar tothom de seguida, perquè ja veníem del nostre particular bullying i el virus ens va agafar amb el dol a mig fer, deixant de banda que a Barcelona el panorama nocturn tampoc no ha canviat tant: aquí als locals nocturns no se celebra res, aquí en tot cas commemorem, nena. Ha estat tan gros el que hem viscut, tan impossible de dissimular amb ibuprofens o amb amnèsics, que no ens n’acabem d’adonar. El vianant continua caminant sol amb mascareta contravenint tots els criteris científics del món, amb la falsa dignitat de pallasso llest, com aquell establiment que continua obligant a aplicar-se gel a les mans per frenar un virus que es transmet per l’aire. És com la colla de vianants que al principi de la pandèmia no creuaven el carrer, per molt que no passés ni un sol cotxe, perquè el semàfor estava vermell. L’estat d’alarma no és un decret, l’estat d’alarma és l’alarmant obediència acrítica. Pitjor que les ciutats confinades són les ànimes confinades, pitjor que els països en toc de queda són les ments en toc de queda. Aquesta és la pandèmia que m’espanta, la que no podem gripalitzar.

La ciència i la cooperació han fet minvar el drama sanitari, però tots els nostres mals lletjos han quedat al descobert. Especialment la pulsió autoritària, indissociable de la pulsió ramadera social. No normalitzem noves anormalitats i, si és cert que anem a gripalitzar, facin-ho ràpid. Tan ràpid com van posar mascaretes a les classes dels nens, tan ràpid com ens van engabiar a casa, immediatament, sense demora. No oblidarem cap excés, ni negociarem cap dret bàsic. Contra determinats virus latents no hi ha cap taula de diàleg possible.