14/08/2022

‘Grease’ i la Constitució

3 min
Grease, 1978

Grease és droga de la bona. Qualsevol camell (i dromedari) la voldria. Té efectes que duren anys. De fet, bona part de la gent queda col·locada de per vida. Grease és una pel·lícula feta el 1978. Que parla del 1958. I que han vist, i continuen mirant, des del padrí de Madagascar que està amb mangala a la residència fotent-se un gintònic fins als adolescents incandescents de pell de byte de Torremolinos i, segurament, el 2555 la seguiran veient selenites a l’atur, robots onanistes i humans editats amb software de bacallà sideral. Tothom tindrà i té nostàlgia de Grease. Grease és melangia socialitzada. Narcòtic. Estupefaent. Somnífer. I com una bella dorment a pany i forrellat ens acaba de tancar els ulls Olivia Newton-John (que tots la coneixíem de tota la vida) i espera el dia que estiri el tupè John Travolta. Se’ns moren, però Grease continua més viva que una sardina amb xeringa d’hiperactivitat a l’aleta. De fet, Grease és el més semblant que tenim a la Constitució, espanyola, esclar. You’re the one that I want.

El 22 de setembre del 1978 es va estrenar Grease a la pell de brau-frau. I li van posar el nom via fòrceps franquistes de Brillantina. Encara no se n’han trobat els culpables, que viuen amb ordre de cerca i captura eterna. En una mica més de dos mesos (6 de desembre), el Frankenstein Espanya fet de trossos de tota-carn-és-bona-ni-que-sigui-de-morts permetia un referèndum sense estar acordat: la Constitució. Com tothom sap, la Constitució-Pansició és l’únic que vertebra, empega, amenaça l’estat, en mal estat, espanyol. Com Grease, totes les generacions han vist la Constitució. La Constitució és Grease. Coloraines. Mala llet. Ballaruga. Immaduresa. Una morrejada. Violència. Pura ficció. De fet, Grease acaba com la Constitució: We go together. Això, tots junts. Diu la lletra de la cançó final: “We go together Like rama lama lama Ka dinga da dinga dong Remembered forever As shoobop sha wadda wadda Yippity boom de boom Chang Chang Changitty chang shoobop That’s the way it should be Wha ooh, yeah! We’re one of a kind Like dip dadip dadip Doowop da doobee doo... ” Què vol dir? Res. Ningú entén res. Placebo. A galopar. I Travolta i Olivia volant cap al cel amb un descapotable. Droga. Narcòtic. Cavall.

Quan la gent cau del cavall, i del cel, veu que Grease és mentida. Una farsa. El final que no es veu és que Travolta i Olivia es van divorciar. No s’aguantaven. S’odiaven. Eren antinatura. Ningú acaba com Grease. Ningú pot ballar amb 80, 60, 40 anys com Grease. El futur no és Grease, com el futur no és la Constitució. Cada generació es creu Grease com es creu la Constitució-Ficció espanyola. Però cada generació després de passar pel túnel del terror de Grease -Espanya saben perfectament que no hi haSummer night s, que tot és tempesta, llamps, trons. Que Sandy és una sessió d’espiritisme i no una història d’amor: volem morts que s’enduguin els vius. No hi ha dies elèctrics. Ni petons eterns. Tot és tunning, tot és fer creure que el teu 600 pot ser un Ferrari amb quatre cromats i un aleró fet amb PVC de la dentadura de la padrina. Ho sabem: les ficcions també maten.

El moribund periodista català Domènec de Bellmunt es preguntava dies abans de la Constitució Grease : “On és la democràcia a Espanya?” Exiliat per primer cop durant la dictadura de Primo de Rivera. Exiliat el 1936-1939. Exiliat fins a la mort. Per “separatista”. Ja diu aquells dies de Grease des d’un article a l’exili: “Ara els puc acabar preguntat als espanyols? -La democràcia, l’heu vista? I els contestaré: -Jo, tampoc”. Per això Grease. A Espanya es confon la democràcia amb poder veure Grease. El 1978 i el 2022. I tots contents. Els morts ja van morir abans que Olivia i per raons que sobrepassen la ficció: per la pura, dramàtica, perversa, atzarosa, realitat. Per la “brillantina”, pim, pam, pum i ben clenxat.