'Gran dimissió' a la balear
El 2020, en plena pandèmia, es va començar a detectar als Estats Units l’abandonament de milions de llocs de feina per part de treballadors i treballadores de tots els sectors. Per canviar de feina o per fer un téntol a l’espera de canviar-la, a la recerca de millors condicions. No parlam d’un fet menor, sinó d’un contingent de més de 40 milions de persones en un país de poc més de 300 milions. Per la seva magnitud, el fenomen s’ha batiat com 'la gran dimissió'. El 2021 foren prop de 48 milions, i el 2022 sembla que no quedarà molt enrere… Poca broma. A Espanya l’impacte sembla ser molt menor, si atenem les xifres d’indefinits que l’any passat deixaren la feina: 1,7 milions.
Així com passaven els mesos i la pandèmia anava minvant, les 'dimissions' es mantenien, com les xifres d’ençà de 2020 demostren. Moltes, motivades per la recerca de millors condicions laborals tant en termes de salaris com de flexibilitat en benefici dels treballadors i treballadores –com ara el teletreball–, perquè la flexibilitat en benefici de les empreses fa dècades que s’ha imposat i ha accelerat la precarització de bona part de la classe treballadora a tots els nivells. No cal dir que la variable del gènere ho travessa tot, atès que moltes dones han pres mesures davant l’increment de la doble jornada i la càrrega no sols laboral, sinó mental, amb la multiplicació de les feines de cures i l’estrès. Per altra banda, sectors altament precaritzats com els treballadors d’establiments de menjar ràpid o repartidors han aconseguit per primera vegada organitzar-se sindicalment als EUA.
Ens equivocaríem si pensàssim que la 'gran dimissió' és cosa de treballadors privilegiats o amb millors condicions. Evidentment, si una persona no disposa d’estabilitat laboral, és directament impossible demanar-se una excedència o exigir segons què. En el cas dels EUA, que comparteixen amb la resta de societats occidentals una economia amb un gran pes dels serveis, observam una dada que hauria de suposar un avís per a navegants: el 40% dels treballadors i treballadores que han deixat la feina han estat treballadors de la restauració i l’hoteleria.
Un dels elements que han facilitat la 'gran dimissió' ha estat la intervenció pública. No tant per no deixar ningú tirat pel camí com va passar a la Gran Recessió de 2008-2012, sinó per afavorir una ràpida recuperació de l’economia i del PIB. Però, de passada, això ha suposat que l’”exèrcit industrial de reserva” que deia Marx hagi tingut opcions, o, si voleu, millors condicions de possibilitat per poder-se plantejar altres opcions, sense haver de caure, necessàriament, en el 'tanmateix és el que hi ha'.
Encara que la naturalització de la precarietat que ha assolit el nostre mercat de treball es podria considerar un dels grans triomfs del capitalisme, la pandèmia sembla haver suposat un punt d’inflexió en les seves dinàmiques més salvatges. El malestar per l’acumulació de contractes temporals, els salaris baixos o falta de perspectives de futur, tenen dues vies d’expressió: per un costat, una baixa productivitat. Per què t’has de comprometre amb una feina si, a més d’estar mal pagat, demà et poden pegar una coça? Per l’altre, la creixent resistència a acceptar qualsevol tipus de feina, sobretot si han millorat –i era de justícia– el salari mínim o les prestacions per desocupació, o s’han creat ajudes que ni tan sols existien abans de la pandèmia. L’economia s’ha recuperat ràpidament, sí, però els treballadors i treballadores han guanyat posicions que els situen en un escenari distint al de la dècada prepandèmica.
A les Illes, el 2022, que ja va ser un any de recuperació gairebé plena dels resultats macroeconòmics de 2019, el problema més comentat és la no cobertura de llocs de treball de l’hoteleria i la restauració. La 'gran dimissió' a casa nostra no es manifesta, doncs, en forma d’abandonament del lloc de treball, sinó en la no acceptació del que s’havia acceptat fins ara. Entre el mes de juliol, on les afiliacions a la Seguretat Social arribaren a les 600.000 persones, i les 450.000 del desembre, hi ha un important contingent de persones que avui dia es podrien repensar si val la pena seguir treballant en un sector que, per molt que el model econòmic de monocultiu turístic ho necessiti, no els permet dur una vida normal. Perquè aquesta és la realitat: en ple estiu no es respecten ni horaris ni descansos de massa gent. I gràcies a una altra contradicció del capitalisme salvatge, la inaccessibilitat a un habitatge per mor de l’especulació immobiliària, tampoc no vindran temporers de fora a cobrir aquests llocs de feina.
La 'gran dimissió' en les seves distintes versions és un altre indicador d’alarma respecte de l’esgotament del capitalisme en la seva versió més salvatge. Un recordatori que quan la cacarejada llibertat és exercida per la gent treballadora, les coses es compliquen. I que quan la gent treballadora s’organitza, és quan les coses comencen a canviar.
