En el llibre Four Internets, els investigadors de la Universitat de Southampton Kieron O’Hara i Wendy Hall fan una anàlisi dels diferents models que podem trobar avui pel que fa a la governança d’Internet. Un dels aspectes més curiosos que expliquen és el de l’ús de les xarxes socials a la Xina. El primer que sorprèn és que no hi ha una supervisió directa del govern xinès en allò que es publica, sinó que els mateixos usuaris s’autoregulen. Per tal d'evitar problemes, els usuaris censuren allò que ataca directament el règim, però també comportaments com la difusió de rumors o notícies falses. En canvi, és habitual trobar-hi denúncies contra el mal funcionament dels serveis públics o davant comportaments corruptes de les autoritats locals.
Aquesta crítica interna no només es tolera, sinó que suposa una font d’informació vital per al règim xinès. És ben sabut que un dels principals problemes de qualsevol estat autoritari és el de la manca d’al·licients de les autoritats per evidenciar i corregir problemes i disfuncions. Si en un organisme local hi ha un dirigent corrupte, el supervisor de la zona sap que, si ho denuncia, haurà de donar múltiples explicacions que poden fer perillar el seu propi cap. Al final, sempre resulta molt més senzill amagar-ho i transmetre a la superioritat una imatge impol·luta del que ocorre, encara que sigui irreal. Però això, repetit una vegada i una altra, acaba sent el pitjor malson de qualsevol governant: haver de prendre decisions tenint una imatge falsa del país. El règim de Beijing fa temps que sap que tolerar la crítica en aquests aspectes quotidians i en l’àmbit local és el millor antídot contra això.
Aquesta tolerància no equival a reconèixer un exercici ple de la llibertat d’expressió al país, però ens mostra com les xarxes socials tenen una funció pública que juga tant a favor del règim com de la gent. Al nostre entorn, aquesta funció no és tan comuna, entre altres motius, perquè les denúncies poden anar pels canals oficials sense gaires problemes. El que sí que, desgraciadament, és habitual a les nostres xarxes, a més de les fotos del viatge del veí o el vídeo d’algú que carrega el mòbil amb una patata, són els rumors, les males notícies i molta agressivitat. Uns continguts que són els que més guanys donen a les empreses propietàries perquè, a diferència de la Xina, les xarxes socials d’aquí no tenen una funció pública. Són senzillament un gran negoci.
Tots dos models tenen algunes coses positives, però la seva orientació és perversa: mantenir el règim autoritari, en el cas xinès, i mantenir una societat consumista i hiperaccelerada en el nostre. En la literatura sobre aquesta temàtica fa temps que es parla de la Unió Europea com a tercer model que cerca prioritzar l’interès general per sobre de l’empresarial, com ha fet, per exemple, amb la protecció de les dades personals, la qual cosa duu a constants enfrontaments amb les grans tecnològiques nord-americanes. Malgrat les resistències, a poc a poc el model protector europeu es va consolidant, és imitat per altres països, i seria bo que es reforcés en altres qüestions, com ara l’ús de la IA. Aprofitant que el 9 de maig és el Dia d’Europa, i veient com els enemics interns de la UE cada cop fan més renou, no és debades recordar els valors i les fortaleses del nostre continent i, fins i tot, mostrar-ne un cert orgull.
