OPINIÓ

El govern i els llibres

Els llibres, sempre. La lectura, cada dia. Només conec aquesta via per continuar pensant el món, més ben dit, per acostar-me a alguns trets del moment. I no es tracta, tan sols, de lectures que concentren el focus sobre determinades qüestions d’ara mateix i que, en realitat, solen ser notes més o menys valuoses a peu de pàgina de la paraula dels antics, per més que sovint se’ns siguin presentades com a maneres revolucionàries, totalment noves, de veure les coses, els problemes, les angoixes que ara ens atordeixen. No, hauríem de començar a acceptar que la llum del món la irradia la poesia i que totes les arts l’amplifiquen, la matisen o la filtren.

Hi pensava ahir, quan llegia a un diari de fa potser més d’una setmana alguna cosa sobre una escola de govern que vol organitzar aquest polític d’or passat per Manacor que comanda el PSOE, en Sánchez. Em preguntava quins llibres seran de lectura obligatòria i ben païda per accedir a un càrrec de govern, per esquifit que sia. He conegut governants tan mancats de lectures que ni tan sols tenien noció d’aquesta mancança. Bastants. Persones que no s’han pogut fer mai una imatge elemental del món des d’una perspectiva humanista i amb un suport acceptable de coneixements. I han fet desastres, no sempre renouers, però sí petits desastres que suposen petites o grans recessions, la pervivència d’inèrcies en la pitjor direcció.

També és cert que grans lectors han causat veritables tragèdies ecumèniques –papes, polítics, presidents de grans corporacions, reis, arquitectes... Però aquests no podran reclamar mai la indulgència del món, perquè són doblement culpables dels seus actes.

En fi, tot plegat venia de les ganes de compartir amb el lector unes joies literàries de darrera hora –més o menys–, mereixedores, en qualsevol cas i en distint grau, de la nostra complicitat –la lectura és complicitat. Parlaríem de la vena narrativa de dues dones amb títols d’ara mateix: 'Com s’esbrava la mala llet', d’Antònia Carré-Pons, és un llibre escrit a posta per reconvertir a la narració breu o al conte lectors que, potser per experiències anteriors no ben reeixides, se n’haurien allunyat. Per Déu, quina llengua! Carré-Pons té un do envejable: des de la primera paraula, tot allò que escriu és vera, passa ara mateix i nosaltres fem part d’allò que se’ns conta. Narracions com 'Sembles un pallasso' poden figurar a l’antologia més exigent del gènere.

I què diríem de ‘Permagel’, aquesta novel·la, tan breu com intensa, d’Eva Baltasar. M’hi hauria de mirar molt, abans de parlar-ne, perquè l’autora entra dins la teva vida i de cop descobreixes que el llibre t’ha emmetzinat des que l’has obert. És difícil trobar en un panorama tan divers i raonablement ric una prosa narrativa tan pertorbadora, una autora que, en parlar-te, capgira de manera tan radical el teu món i totes les coses que conté.

I celebrem, també, l’aparició dels primer volum de ‘Tots els contes’, de Víctor Català, una edició que només poden emprendre els constructors de catedrals.

Estem parlant de lectures necessàries, que ens imposen altres punts de vista perquè puguem fer-nos noves preguntes –cosa que hauria de tenir en compte l’organitzador de l’escola de govern.

Etiquetes

EDICIÓ PAPER 21/10/2018

Consultar aquesta edició en PDF