El Govern d'ara i la 'next generation' que vindrà

És molt temptador fer cas dels negacionistes, dels qui diuen que res serveix per a res. Ho aplico ara a les propostes del programa Next Generation, que han de transformar amb diners europeus l’economia per a les noves generacions. En efecte, són bastants els qui diuen que perdem el temps els qui no només ens preocupem per aquells projectes, sinó que també ens n'ocupem, hi posem hores, o promovem i ajudem la manifestació de noves iniciatives de reestructuració econòmica. De fet, estar de braços caiguts i anticipar el menyspreu per estalviar l’esforç és més còmode. Però aquest partit, el dels fons europeus, és important i l’hem d‘intentar guanyar, tant és el que tenim en pugna: l’economia mai rebrà en el futur tal injecció de recursos a cost zero o subvencionat. I per guanyar-lo, l’hem de jugar. No podem perdre per incompareixença. Que l’àrbitre pot ser injust, des de l’experiència de cadascú, és probable; però no els hi posem fàcil, amb allò que no accedim als recursos europeus per no haver presentat bones propostes. Més aviat, entrenem, promoguem, musculem per anar-hi amb els millors jugadors per guanyar els projectes. Oferim el coaching, però els players o els stakeholders (que se’n diu ara) han de ser els privats, emprenedors propulsors. I si ens roben el partit, demanarem el VAR i denunciarem on puguem. Que guanyaran els de sempre, els de la llotja del Bernabéu: ja ho veurem. Disputem-ho.

Tenim a Catalunya bones manifestacions d’interès, propulsades abans que ningú, elaborades amb cura i amb el pla d’empresa preparat, amb la corresponent assumpció de risc i la necessitat de fer-ho traccionant altres petites i mitjanes empreses. Ens agradarien unes regles de joc més clares i transparents, certament, sense tantes interpretacions i correccions de reglament de joc des de la Moncloa, la Federació. Aquí i ara, amb els codis legals no hi podem fer gaire, i potser tenen raó ells quan diuen que han hagut d’ajustar les regles a l’amplada del terreny de joc (en raó del tractament dels ajustos d’estat i de concurrència competitiva), amb la dificultat afegida d’un col·legi d’àrbitres-interventors que mai no posen fàcil que circuli la pilota.

Ja observem, però, algun tripijoc a neutralitzar: una Espanya molt endeutada accedeix decididament als diners de fons perdut (gratuïts) i diu que si pot no agafarà crèdit (a retornar), potser condicionat per la por a l’exigència de reformes estructurals, que el 2026 ja no es podran dilatar més. No recórrer a tots els fons té el perill de resultar en menys recursos. Fungibles com són els diners, es poden convertir en despesa corrent, cosa que els restarà del seu destí -que hauria de ser la inversió, el capital- per repartir-los arreu i així políticament acontentar totes les parts amb polítiques no de growth boostering sinó purament redistributives, compensatòries o igualitàries. Això pot deixar pocs recursos per a projectes realment i efectivament transformadors. Aquesta estratègia de ben segur que pot assegurar el mandat de l’actual govern de Sánchez fins al 2024, i deixar la càrrega del crèdit per a futurs governs, o a administracions autonòmiques, si s’obre aquesta aixeta. Però no transformarà el país. A més, des de la lògica administrativista del “tot ha de passar per ministeris i secretaries”, la quantitat compromesa finalment a una comunitat autònoma arribarà, si arriba, amb l’etiqueta del destinatari. Lluny, per tant, de la idea de preparar projectes estratègics propis amb valoració autònoma de les prioritzacions. Aquesta manera de fer complica sobretot la realització dels projectes horitzontals, que requereixen l’interès de més d’un ministeri, com són els transversals de la transició ecològica i la digitalització, que per definició afecten totes les parts de l’economia. No els serà fàcil, ni per assegurar l’èxit a les diferents finestretes ni perquè les concessions siguin coetànies en el temps. I mira que seria federal donar una subvenció global i autonomia en les especificacions per a les apostes de cada comunitat! Existeix també el perill que aquella comunitat que, per reequilibri territorial, rebi fons sense capital humà i know-how per executar-los es dediqui a fer opes hostils al personal d’altres comunitats que, en el passat i amb esforç, havien conreat el coneixement expert, i que tot i haver lligats bons projectes, els han vist injustament retallats o rebutjats per raons alienes a la seva eficiència.

Sabem avui que, després del renou que en tot cas ha suposat la crida dels fons Next Generation, Catalunya té projectes que compten amb empreses privades propulsores que poden guanyar, importants pel talent que incorporen, i compromeses -perquè així se’ls ha demanat- a arrossegar moltes altres empreses de l’economia. Però també es presenten projectes que tenen moltes externalitats i més futur -i que ara pot semblar que tenen present- i que per tant necessiten una Generalitat forta que tregui els fruits del vot al Congrés dels partits que s’hi comprometin per assegurar que guanyin els millors. El moment és massa important perquè alguns pensem en tirar la tovallola d’entrada, anticipant que ens robaran el partit. És el pitjor que pot fer algú amb responsabilitats de país.

Guillem López Casasnovas és catedràtic de la UPF