Contra la gent de bé
Dec haver escoltat l'expressió "música de qualitat" com un milió de vegades i sempre provenia del mateix tipus de gent: mascles adults de pell blanca i classe mitjana-alta que consideraven que escoltar qualsevol cosa fora dels cànons i els pilars clàssics era una afronta contra el bon gust i la decència estètica. En el fons, el seu únic pecat és la manca d'imaginació: pensar que el món comença i acaba en ells i els seus i que més enllà tot és barbàrie.
A mi l'expressió en si, "música de qualitat", em provoca com una mena de badall existencial, una mandra insuperable. Si algun dia ens hem de posar a cremar discos, clarament hauríem de començar pels de "qualitat".
Personalment i en general, m'interessen més les anomalies. Els discos molestos que t'obliguen a decidir si entres o no en el joc. La "música de qualitat" m'avorreix i em terroritza, perquè la idea em sembla increïblement excloent, un terreny delimitat sempre des del privilegi, de dalt a baix, per mascles rancis que el darrer que volen són sorpreses que pertorbin la seva soporosa autoindulgència.
La idea és cosina germana del concepte "gent de bé", "gent decent", etc. Són expressions que circulen aquests dies: hi ha una passa de decència ultratjada, de valors assetjats, moralitats ferides. La bona gent està furiosa.
De nou, badall i pànic, perquè la bona gent sol perdre els papers quan es tracta de defensar els seus privilegis. La gent de bé no és tan bona quan algun impertinent els fa veure que el seu món potser no és tan perfecte ni meravellós, que la idea de l'existència d'una "gent de bé" implica que també hi ha una "gent de mal" i aquesta mena de categories són les que obren la porta als dimonis: no hi ha res que temi més que la gent de bé quan se sent acorralada.
Parla de la gent de bé el senyor Núñez Feijóo en el debat sobre l'anomenada Llei trans, assumint tàcitament que no hi ha transsexuals de bé, quasi donant per fet que una de les primeres condicions per ser un bon ciutadà és viure protegit de la influència de l'anomalia, emmurallat darrere un prototip que tots sabem fals i hipòcrita, però que serveix bé als seus amos i l'statu quo.
Perquè això és la decència de la qual parlen: un parapet de conformisme i por per subjectar i constrènyer, limitar i oprimir; però sobretot per perpetuar uns privilegis. Tot molt trist i avorrit. Com la "música de qualitat", però aquí les víctimes són altres i no sols els pobres "senyoros" avorrits de sempre, incapaços d'endevinar que les coses són més divertides més enllà de la seva grisa zona de confort. Però el més terrorífic de tot, el que més em costa entendre, és que hi hagi una persona que pugui pensar d'ella mateixa amb aquest aplom, sense cap mena de fissura, que és una persona de bé, gent decent, perquè tendesc a desconfiar de la gent que té un concepte tan alt de si mateixa: pensar així em sembla cosa de psicòpates. Confii més en aquells que sospiten, i fan bé, que en el fons, són i som tots, a més d'humans, un poc monstres.
