Geert Wilders: un problema europeu
D'on surt Geert Wilders? Com és possible que un xenòfob d'ultradreta hagi guanyat unes eleccions als Països Baixos? Abans d'entrar en la lletra petita neerlandesa, cal obrir el focus. Europa fa temps que dona símptomes d'involució ideològica. Amb la fi de la Guerra Freda, la lenta però inexorable caiguda de la socialdemocràcia ha deixat un panorama sense hegemonies clares: la revolució conservadora no ha acabat de quallar. De fet, s'ha vist superada per la dreta. Els nacionalismes clàssics tampoc han omplert del tot el buit. Ha estat la ultradreta autoritària i superidentitària la que els últims temps cada cop ha ocupat més espai, des d'Itàlia i Hongria, on ja governa, fins a França, Espanya o ara els Països Baixos. Les successives crisis encadenades –migratòria, financera, climàtica, pandèmica i bèl·lica–, sumades al Brexit i a una Unió Europea viscuda com una superestructura burocràtica i que la població no acaba sentint com a pròpia, han anat abonant una desafecció i desorientació polítiques creixents.
El fenomen, a més, també està alimentat pel que passa al continent americà, en especial als EUA, on el factor Trump segueix planant sobre l'escenari, però també al Brasil i ara a l'Argentina. Amb característiques pròpies en cada país, arreu guanyen pes opcions extremes que trenquen amb la democràcia liberal clàssica i assagen fugides endavant en els terrenys econòmic, social i institucional, alimentant guerres culturals demagògiques que porten a qüestionar des de l'evidència de la crisi climàtica fins als drets LGTBI+ o a trencar amb la memòria dels feixismes i a apostar per polítiques dures d'ordre amb reforçaments policials i militars.
En el cas dels Països Baixos, Wilders, a l'estil de l'Abascal de Vox, és un polític sorgit de la dreta conservadora que ha anat radicalitzant el seu discurs clarament xenòfob contra l'islam i la immigració. Primer els de casa. Amb fonament, ha estat batejat com el Trump holandès, i no només per la seva cabellera rossa i l'ús intensiu de les xarxes socials, sinó també pel seu histrionisme i ultraliberalisme. Com en la majoria de formacions antipolítiques, exerceix un lideratge molt personal i aguanta tot sol la formació amb la qual ara s'ha col·locat com a primera força del Parlament. La fragmentació de la cambra no farà fàcil, tanmateix, que pugui formar un govern de coalició. Però les alternatives tampoc ho seran gens, de fàcils. De fet, l'escenari més plausible a La Haia és, ara mateix, una situació de bloqueig. Cosa que en realitat beneficiaria el mateix Wilders, que es podria presentar un cop més com a víctima del sistema. Perquè aquesta és una característica d'aquests nous salvadors de la pàtria: definir-se com a antisistema, antielit, anticasta.
Tot i el seu pes demogràfic petit, els Països Baixos formen part del nucli fundacional de l'Europa moderna, tant de l'actual UE com de l'OTAN. Amb una societat que va fer un gran salt endavant als anys 60 i 70 –revolució sexual, desarmament, primeres polítiques ambientals, liberalització de les drogues, eutanàsia...–, avui experimenta un clar i paradigmàtic retrocés en molts d'aquests terrenys, una involució paradigmàtica del que passa al conjunt d'Europa.
