Els gats catalans fan meu-meu?
Hi ha una batalla que s’ha perdut. Cada cop hi ha menys catalans que creuen que els gats a Catalunya fan meu-meu. Es pensen que els gats catalans sempre han fet miau-miau. I qui diu gats, diu gossos (bub-bub); moixons (piu-piu, i a la cassola xxsss); o marsupials lisèrgics (ais-ais). Els animals són morts i enterrats. Com tothom sap, no tenen com a llengua pròpia el català. Com els homínids.
RIP. El català no és llengua pròpia de Catalunya. 2023, dixit. Ja es dubta fins i tot d’això. Així estem i així estarem. El futur és aquest. Som impropis els que som propis. I no podem dir ni mu, ni meu, ni bub. Ni res. El nostre pecat, la nostra il·legalitat, la nostra anormalitat és parlar català a Catalunya. Al DNI podràs ser binari, trinari, coaxial, multiplexiglàs però mai-mai català. No existim. No existeixen. Esclar que els meus avantpassats, Magí Fuster (jo soc de Cal Fuster) i Margarida Castella, no es van casar el 1626. No van tenir aquell aixovar de casori. Tampoc ho diu el notari en llengua inconvenient: “En nom de Déu sia a tots notari que... y per que ditas cosas gosían de major firmesa jura dit venedor à Déu nostre senyor Jeu-Christ y als seus sagrats envangelis en ma y poder del notari”. Ja ho sabeu i és profecia: Déu sempre ha xerrat en castellà. Déu, els extraterrestres, les psicofonies, els zombis, i els bolets assilvestrats, bornis i coixos, tothom garla en castellà de manera natural, genètica, pròpia. Tenim tots els documents, les constàncies, els fets... Tot. Però esclar... som extemporanis. No som binaris, vegans o PVC... Se siente!!!
Mai tindrem raó. Perquè amb raó, o sense raó, el pobre a la presó. És igual que el 2023 el catedràtic de paleografia de la UAB Jesús Alturo i la doctora i investigadora en paleografia de la UAB Tània Aleix ens desvelin que el llibre més antic escrit tot en català, El llibre dels jutges, és de 1060-1080 (llegeixin on ho expliquen, que és a l’obra Lletres que parlen. Viatge als orígens del català). Tot és mentida. Tot és una farsa. Tot ens ho inventem. Jo mateix m’he tret de la màniga els meus morts. Tots. Ells, i els papers, i els documents i l’oralitat i tot. No som perquè ens diuen que no som. Ens ho diuen altres. Som el que ells volen que siguem. El món ha evolucionat tant que pots ser transsexual i tocar el timbal però no ser català i parlar català. El futur està arribant. Espereu. Pagarem per ser catalans, per poder parlar català. Som la sequera. Som el desgel. El canvi climàtic som nosaltres. Jo ja he deixat el meu epitafi.
Diu així: "Parlava català fins a arribar aquí". I ja està. Amén. I canta les absoltes i sevillanes si vols. La meua llengua és aquesta i no pas cap altra. No demano perdó, ni disculpes, ni res. A parir panteres. I estruços. I conills. I el que faci falta. Foteu a la boca ciment. Cola. El que vulgueu. Ens és igual. És la nostra llengua. És la llengua pròpia de Catalunya. Només hi ha una disjuntiva: la vida o la mort. Els que volen matar i els que volen viure. Triar és opinar. Ens trobareu aquí. Som aquí. Donant la cara, la boca i parlant clar.
