El gas rus i els objectius 2050

Aquesta setmana el govern espanyol ha pres un seguit de decisions, i ha fet algunes “recomanacions no obligatòries”, per poder fer front als problemes que, en l’àrea del consum energètic, es preveu que podem patir els pròxims mesos. No vull comentar amb detall aquestes mesures, que em semblen força encertades encara que ens puguin resultar incòmodes, i que es produeixen simultàniament amb les de molts altres governs europeus i de la mateixa UE. Vull mirar-les des d'un altre punt de vista.

És cert que la causa immediata d’aquests problemes són les decisions i les actuacions de Vladímir Putin i el seu entorn, amb la seva actitud agressiva i altiva, que està provocant una situació que podríem qualificar de veritable “crisi global”, ja que –a més de destruir vides humanes– està afectant aspectes econòmics, ecològics, alimentaris i de pau social arreu. Però tinc por que la intolerable actuació de Putin pugui desviar l’atenció de les persones i dels governs cap a aquesta causa, i que desviï o enterboleixi la visió d’una sèrie de problemes que ja existien i que s’estaven agreujant, encara que Rússia no hagués envaït Ucraïna. Les onades de calor que estem patint aquest estiu, la proliferació d’incendis forestals, la probable manca d’aigua amb les sequeres i l’augment de la inestabilitat política en molts països, encara que en algun cas puguin tenir algun punt de contacte amb Putin, tenen unes altres causes i són símptomes externs de veritables malalties que fa temps que arrosseguem i que no estem curant. Les dues més importants, ja ho sabeu, són el canvi climàtic i el creixement de les desigualtats, tant locals com globals. Vull cridar l’atenció sobre tres aspectes.

1. Transició. Les possibles dificultats d’accés a combustibles provinents de Rússia, i molt especialment del gas, fan que molts governs hagin canviat els programes de la transició energètica i hagin decidit retardar l’eliminació de la utilització del carbó, del mateix gas natural o de l’energia nuclear. En alguns casos, fins i tot, no es parla de retardar l’aturada, sinó de posar en marxa o construir noves centrals tèrmiques o nuclears... És clar que això significa anar allargant el període de transició i anar retardant el moment anomenat de “zero emissions”, és a dir, d’energia neta.  No sé si no hi ha altre remei, però em sembla que des del punt de vista de la sostenibilitat és molt perillós. Comentem-ho.

2. Objectius 2050. Ja fa uns mesos repassava un cop més una sèrie de compromisos globals en relació a la transició, que es posa com a fita per a una economia descarbonitzada l’any 2050. Vaig pensar que, veient el que estem veient aquests darrers mesos, si hem d’estar gairebé 30 anys més convivint amb aquests fenòmens de calor, foc i sequera, haurem de fer canvis importants en els nostres comportaments i formes de viure, per poder-ho evitar o aguantar. Hem de ser conscients que hem estat lents a reaccionar i, com diuen alguns experts, estem a prop d’arribar a un punt perillós de no retorn. Em preocupa encara més que els problemes derivats de l’actual guerra provoquin un nou endarreriment dels objectius a assolir i els posposin uns quants anys més. Crec que hem perdut molt temps davant del repte de la sostenibilitat, en part per inconsciència del que realment suposava (ara ho veiem molt més clar), i en part per interessos concrets. 

La meva impressió és que no es tracta sobretot de canviar l’origen de l’energia que utilitzem, els combustibles fòssils, sinó d'augmentar molt la seva eficiència a base de poder fer les mateixes coses amb molta menys energia, cosa perfectament possible, ja que ara desaprofitem una part importantíssima de l’energia que generem o transformem. Passa el mateix que passa amb els aliments: a nivell mundial es llencen cada any més aliments dels que caldria per alimentar els milions de persones que passen fam. 

3. Finançament. És del tot clar que durant els pròxims anys caldran molts recursos financers, tant per invertir-los en la transformació del sol, el vent o l’hidrogen en electricitat, com per millorar l’eficiència en l’ús dels aparells que fem servir. Aquest gran procés de transformació s’ha de fer, per primera vegada, tenint en compte la globalització, és a dir, que no serveixi una vegada més per augmentar les desigualtats entre les persones que viuen en una part del món i les altres, sinó al contrari. Hem de tenir en compte almenys dues coses.

Una part molt important dels recursos han de sortir dels pressupostos públics, pressupostos que es van haver d’augmentar molt per finançar un repte del segle passat, la posada en marxa de l’estat del benestar, del qual tant hem gaudit. L'estat del benestar no es pot posar en perill i, per tant, hi ha d’haver nous diners. Estiguem preparats, ja que això significa nous impostos.

En segon lloc, cal que hi hagi consciència de quins són els que han augmentat molt el benestar, encara que potser inconscientment, embrutant el planeta durant anys; i també que alguns s’han enriquit extraordinàriament aprofitant els recursos fòssils que han tingut i han explotat. Ara el seu comportament, tant individual com col·lectiu, hauria de ser conseqüent amb aquest fet, i hauria de crear corrents de fons financers per a la transició. Són dos temes complicats que demanaran decisions polítiques valentes.