Gall roig, gall negre
Si tota una autoritat en Dret Constitucional i exlletrat del Tribunal Constitucional com Joaquín Urías diu que “El Tribunal Constitucional se salta la Constitución”; o si José Antonio Martín Pallín, comissionat espanyol de la Comissió Internacional de Juristes i antic fiscal i magistrat del Tribunal Suprem, titula el seu article d’opinió 'El Tribunal Constitucional ha prevaricado' (Público), què hi podria afegir servidor, pobre de mi? És clar que a l’altra riba hi ha també autoritats que no solament haurien prevaricat, segons Martín Pallín, sinó que saben que els seus actes tenen conseqüències no estrictament jurídiques.
L’afer ha xapat novament la ciutadania en dues parts. Davant d’aquesta situació, el ciutadà que per desgràcia hagi de posar la seva vida a disposició de la Justícia pot ser que es pregunti si qui el jutja és dels seus o dels contraris. Sis a cinc és un resultat que ens diu qui ha guanyat. Però per examinar la victòria i la derrota és menester conèixer bé les armes de què disposava cada bàndol. Ara per ara sembla que ha guanyat “el gallo negro”. Ens queda el rònec conhort de pensar que “si ganara el gallo rojo, otro gallo cantaría”. Val a dir que el gall roig no és cap meravella, però ara per ara el seu cant no és una marxa fúnebre.
Tot plegat s’esdevé en un espai escènic que ja comença a reunir esbossos d’uns decorats literalment copiats del passat. També s’hi han deixat veure comparses i apuntadors que suggereixen la proximitat de missatgers més funestos. La llarga postguerra i l’anèmica Transició ens havien fet dubtar que aquesta societat pogués arreplegar tant d’odi als seus cors i tanta cobdícia. Ara ho entenem millor, s’expressa sense embuts davant dels nostres ulls. Potser tenim més possibilitats de contrarestar les furioses envestides de la tragèdia –tragicomèdia, segons Berlanga. Però l’odi i les seves tàctiques per contaminar la societat ja són presents en la política, el periodisme i en una part cada dia més significativa del comú de la gent.
