Quin ha estat, el darrer llibre que heu llegit escrit originàriament en basc o en gallec? Quants autors o autores sabríeu anomenar, dels que escriuen actualment des de Galícia o Euskal Herria? I traductors directes entre aquestes llengües? Si és clar que tenim unes quantes coses en comú, encara que no totes bones, com és que no tenim més espais d’intercanvi entre els tres sistemes culturals?
Aquestes i altres preguntes m’acompanyen des de la darrera trobada de Galeusca, la federació d’associacions d’escriptors en gallec, basc i català. Després d’una dècada sense activitat pública, aquest espai estratègic d’activisme i diàleg intercultural va reprendre la marxa l’any passat a Palma, i enguany ha estat Santiago la ciutat que hi ha donat continuïtat. Allà s’hi va parlar sobre la necessitat fraterna d’escoltar-nos i de tenir-nos més en compte com a camps culturals afins, sobre drets d’autor i intel·ligència artificial i també sobre la literatura de tradició oral. Per als que hi assistírem també va ser una bona oportunitat per conèixer autors bascos i gallecs de primera mà, fos en persona o recomanats pels millors prescriptors que poden tenir: els seus companys d’ofici. I entre tanta descoberta, em deia: “Tant de bo aquesta conversa, directa i sense intermediaris, pogués arribar encara a més gent”.
Ja va dir Umberto Eco que la llengua d’Europa és la traducció. És per això que hi ha casos d’autors bascos i gallecs que han triomfat sense problemes amb les traduccions dels seus llibres al català, com Manuel Rivas, Suso de Toro i Bernardo Atxaga, entre d’altres. Si ens fixam en el camí invers, fa goig veure com figures com Rodoreda i Quim Monzó s’han arribat a convertir, també, en clàssics llegits en basc i gallec. Què hi ha, però, més enllà d’aquests escriptors que varen fer fortuna sobretot cap als anys vuitanta i noranta, marcats per un moment de certa expansió i normalitat editorial? Quines autories ens perdem, si no les cercam més proactivament?
Igual que les literatures gallega i basca reben amb una curiositat gens tímida obres traduïdes d’Irene Solà, Bel Olid i Pau Vadell, no són poques les traduccions d’aquestes llengües a la nostra que s’han publicat els darrers anys. I tant en un cas com en l’altre, sembla que la cosa va d’escriptores: Eider Rodríguez i Katixa Agirre han generat dos petits fenòmens editorials gràcies a les traduccions que n’ha fet Pau Joan Hernàndez, mentre que en gallec destaquen noms com Marilar Aleixandre, guanyadora del premi Nacional de Narrativa l’any 2022 per Les males dones, i representants de les generacions més joves d’autores per a adults i adolescents, com Berta Dávila i María Reimóndez. I també hi ha Gonzalo Hermo, Míriam Ferradáns, Castillo Suarez, Cesáreo Sánchez Iglesias… El mèrit és seu i de l’exèrcit sovint heroic de traductors que els acompanyen: Eduard Velasco, Dolors Miquel, Pere Comellas, Manel Rodríguez Castelló, Ainara Munt, Lluïsa Soaz… El gust de poder-los descobrir, tot nostre. I crec que ens el devem.
