El futur del català és ben negre

La situació del català és incerta. Avui, quatre de cada deu mallorquins té aquest idioma com a primera llengua, unes 360.000 persones. I malgrat que ha guanyat 320.000 nous parlants en els darrers 30 anys gràcies a l’escola i el teixit associatiu, quasi ningú d’ells el parla diàriament (només un 20,3%).

Aquesta complexa situació és resultat de dos processos complementaris. Per un costat, vivim a una Espanya que encara fa pudor de naftalina. Així, qualsevol mesura que suposa un avenç en la normalització lingüística desperta periòdicament molts d’anticossos en alguns sectors nacionalcatòlics de la societat. Recordem que de les vuit constitucions que ha tingut l’estat, només una –la del 1978– ha garantit un cert grau de protecció de la llengua pròpia. Aquesta situació xoca amb la d’altres indrets multilingües d’Europa. Per exemple, des del 1921 els flamencs a Bèlgica disposen d’una normativa que protegeix els seus drets lingüístics i a Suïssa el romanx és oficial des del 1938. 

Per altre costat, el sol i platja made in Majorca condiciona profundament quina llengua s’escull en cada moment. L’arribada de milions de guiris i desenes de milers de treballadors cada any altera el nostre precari equilibri lingüístic en favor del castellà, l’anglès, l’alemany, el francès o l’italià. A més, podem afirmar que les dinàmiques demogràfiques pareix que no canviaran en un futur proper. 

I és que, segons les projeccions de població de l’INE, Mallorca serà cada dia una comunitat més mestissa. En els 15-20 anys vinents s’espera que la població augmenti fins superar el milió dues-centes mil persones (avui són 940.000). Aquest creixement es donarà, sobretot, gràcies a la immigració estrangera, que pot arribar a fregar un terç dels illencs. El percentatge de població nascuda fora de l’Arxipèlag serà majoritari i el nombre de catalanoparlants nadius podria descendir fins al 25%. No perquè abandonin la llengua, sinó perquè no creixeran els seus efectius al ritme que ho farà la immigració. Davant aquest panorama, algú pot sentir-se temptat de dir “sobra gent a Mallorca!, està tot perdut!, que no vingui ningú més!”. Però, llavors, cal tenir clar que ningú cuidarà dels nostres padrins i farà feina als hotels. Les distopies poden ser seductores, però no reals. I és que els mallorquins no tenim fills, i el turisme té fam de mà d’obra.

Davant aquesta complexa situació social, l’espanyolisme excloent es frega les mans. Ells tenen una estratègia molt clara des de fa un segle: volen convertir l’ús del català en un problema, ja sigui a l’escola, al metge o al bar. Així, aconsegueixen que els que parlen la llengua pròpia, minoritzats i desemparats per la llei, girin l’idioma sempre que surtin per la porta de casa seva per tal d’evitar-se possibles problemes… Us sona, no?

Però alerta! No tot està perdut! Els mallorquins no som del tot coiós. I és que, malgrat els intensos canvis sociodemogràfics esdevinguts, i les hostilitats d’alguns sectors poderosos, hem estat capaços de teixir uns certs consensos entorn del paper social de la llengua i cultura catalanes. Per exemple, segons les enquestes, un 70% dels ciutadans valora que en acabar l’ensenyament obligatori la població escolaritzada hauria de ser, com a mínim, bilingüe. A més, el 57% de la població defensa que el català ha de ser un requisit i no un mèrit a l’hora d’accedir a un lloc de feina a l’administració pública i el 60% considera que l’ensenyament en català a les escoles de les Balears no és gens excessiu.

Aquests grans acords no haurien estat possibles sense que una part molt important dels nouvinguts i castellanoparlants hagin fet seva, d’una o altra manera, la lluita per la llengua. Recordem, si més no, les mobilitzacions contra el TIL… Hi havia tothom! I aquí està la clau de volta de tot plegat: si aconseguim que hi hagi un gruix dels catalanoparlants que es reafirmin a viure plenament en la seva llengua i construïm una societat còmplice d’aquestes reivindicacions, el futur de l’idioma està assegurat. Que fàcil és dir-ho, no?

En aquest sentit les aportacions del professor Andreu Domingo són clarividents. Ell ens parla de com la immigració ha permès, al llarg dels segles, l’augment del nombre de parlants en català al Principat. D’aquesta manera, avui hi ha 4,5 milions de catalanoparlants gràcies a l’èxode rural de murcians, andalusos i aragonesos, que vingueren a casa nostra a cercar un futur millor. 

Deu ser, doncs, que el futur de la nostra llengua, dels seus parlants, està en mans dels immigrants? Potser la Llucia Ramis o la Carme Riera del demà s’estan covant a un poble de Castella, la Toscana o Frankfurt? En aquest exercici de llengua-ficció aniré un poc més enllà: segons l’ONU, la població del planeta augmentarà 2.000 milions de persones fins al 2050. Bona part d’aquest creixement es donarà a l’Àfrica subsahariana, fet que suposarà un canvi en la geopolítica mundial… Pot ser que el futur del català es trobi a Mali, Senegal o Costa d’Ivori?

Joan Pau Jordà és professor