24/12/2021

Fum, fum, fum

4 min
Els agents han utilitzat la tècnica del arranca cebes per fer fora els veïns que intentaven impedir el desnonament del Carlos

"Unes horribles ganes de plorar", Història d’A, Ovidi Montllor

Comptes de Nadal, la corba puja, s’enfila i porta anys sense remetre. I no parlo de la variant òmicron, sinó de la constant de la corba de la despesa militar –la pública i l’encoberta, amagadeta en altres partides ministerials–, incorporada als pressupostos generals de l’Estat. 22.796 milions, màxim antològic, com denuncia el Centre Delàs d’Estudis per la Pau. Al detall, 20 avions de combat i més helicòpters Tigre que de ben segur que seran utilíssims en l’emergència sanitària, social i ecològica que patim. Sinistra cortesia del govern més progressista de la història, en l’any en què hem hagut d’acomiadar l’enyorat Arcadi Oliveres. En paral·lel, lògica vampírica, puja la desigualtat com mai: rècord històric amb un 26,3% de la societat catalana en risc de pobresa, segons les dades recollides en el darrer informe Insocat de les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS). I sí, acaba el trimestre amb anunci de reforma laboral. Que Brussel·les l’hagi beneïda és tant com aclarir que fem els deures que ens imposen i dicten. La next generation, 25% d’atur juvenil i només un 18% del jovent que es pot emancipar, hipotecada. Nadia al volante –i a l'FMI.

Contes a quatre dies de Nadal, era dimarts i vuit furgonetes de la Brimo desnonaven una família al carrer Roger de Flor, després de sis intents frustrats i davant la quotidiana resistència social del Sindicat de Llogaters de Gràcia, que hi posava el cos i la cara per provar d’evitar-ho. Família vulnerable amb informe acreditat –que el jutge va rebutjar–, petició de l’ONU d’aturar el llançament, moratòria vigent de fer gent fora de casa en temps pandèmics i un final massa conegut: una mare de 72 i un fill al carrer davant un clar guanyador de l’altra grossa de Nadal. La immobiliària especuladora –de matriu suïssa–, gran tenidora i desnonadora de 23 famílies en els darrers anys. Cortesia també del Constitucional espanyol, que el gener d’enguany suspenia el decret del Parlament que podia evitar-ho. La democràcia funcionant a tot drap: 300.000 desnonaments als Països Catalans des de l’any 2010. I el preu de la llum embogidament desbocat sense cap poder democràtic, prou valent o prou decent, per posar-hi morrió. Fum, fum, fum.

Fintes al pessebre de la tercera restauració borbònica impune, que ja assaja tancar per dalt tot el que es vol obrir per baix i exonera l’emèrit així a Madrid com a Ginebra. I dijous ens queia una altra sentència contra la immersió, cobejat objecte del nacionalisme d’estat fa dècades. [I, si se’m permet l’escletxa i malgrat tot, reiterat fracàs sonor dels que porten 30 anys intentant rebentar-la i per això imposen per vies judicials el que mai guanyaran per vies democràtiques i pedagògiques]. Puntual a la cita, Somescola tornava a sortir al carrer, mentre els poders fàctics continuen pregant, sonata del 78 reloaded, que ens en tornem cap a casa. La guerra declarada al català és una altra forma de repressió, que caldrà afegir al catàleg i al termòstat de l’autoritarisme que ens assetja. Nadal amb exiliats i desenes de judicis pendents, que no se n’oblidin pas. "Moment d’èxit, d’èxit d’estat". La frase és la mirada neta de la filla, de 14 anys, d’una amiga. Mentrestant, Pedro Sánchez es fuma un puro malgrat que una enquesta oficial, corrent de fons subterrani, acredita que el 70% d’un país sota subtil doctrina del xoc continua apostant per la fi de la repressió i la resolució democràtica d’un conflicte enquistat –tant com dir, en dues paraules, amnistia i autodeterminació.

S'acaba el desembre –anunciant gener costerut– amb un deix insondable de bucle, d’estancament i de fangar. Excés de cinisme acumulat i alguna llei del silenci permanent, cou i dol que la renovació de la CCMA s’hagi fet as usual –país fet pastís, país fet quota de partit– desoint del tot l’ampli consens periodístic i social –del Col·legi de Periodistes a PROA, de tots els sindicats a tots els comitès professionals– que demanava en un manifest conjunt fer-ho diferent d’una vegada i ara que podíem. Aquest cop, despullats, no podrem adduir que la culpa és de l’Estat. La cuina és pròpia. Però el cinisme ja és això: negar que fem el mateix que critiquem, minimitzar els horrors propis i maximitzar els aliens. Què-pot-sortir-malament. Passa el mateix amb el nou decret de contencions de les presons catalanes: pura vergonya, i per això dijous l’observatori OSPDH alçava la veu al costat de l’Organització Mundial Contra la Tortura (OMCT). Dies ingovernables, també. Que dilluns fos apartat el major Trapero remou les paradoxes i es pot arribar a escriure que el que no va aconseguir l’Estat en un judici s’ha assolit ara. En fi. En qualsevol cas i sota qualsevol circumstància, com diria l'Arendt, quan triem el mal menor, ens oblidem que estem triant el mal. A veure si algun dia ens dona per tirar de bé menor.

Hemeroteca dràstica, tan lluny i tan a prop, la darrera entrevista a l’Ovidi Montllor i Mengual –el maig de 1995, a El Temps i sis dies abans que marxés de vacances– s’ha fet massa propera de cop: "Tanta conya de país i ho fem molt pitjor que qualsevol altre". Amén, Ovidi. Diran que tot és fosc, que quin panorama, que quina escudella barrejada de pèssimes notícies i que quanta xerinola condensada. Però, deliberadament, cada paràgraf precedent conté una experiència col·lectiva, d’associació claveriana, desig de llibertat i transformació social: un Centre Delàs compromès amb la desmilitarització, un sindicat de llogaters en un barri gentrificat, una mani de Somescola, un manifest col·lectiu per uns mitjans públics de qualitat, una coalició contra l’exclusió social o una xarxa d’entitats de defensa dels drets humans. Cap de les funestes notícies d’una sola setmana ha passat sense oposició social, sense lluites compartides que provessin de capgirar-les. I és l’únic que podem fer. No tenim forces per rendir-nos, replicaria la Marina Garcés –i tampoc en sabem i esperarem amb deler no aprendre’n mai–. Més descreguts però mai desesperançats. I sí. Darrer article de l’estrany 2021, corol·lari dels fums que provenen fa temps d’un foc espès. Foc espès de l’incendi sistèmic descontrolat del XXI. Camus, de quan passava per Menorca, havia deixat escrit que cada generació es creu amb el dret de refer el món, però que aquesta té el deure de garantir que no es desfaci. Bon solstici. Gastin poc. Fum, fum, fum.

stats