Fa fred allà fora (2012)

Columna de Tatiana Sisquella i Cañabate (l’Hospitalet de Llobregat, 1978 - Barcelona, 2014) a l’ARA (4-II-2012). Avui fa deu anys de la mort prematura d’aquesta periodista, que va conrear un articulisme que excel·lia pel seu talent i sensibilitat. Transformava vivències quotidianes en peces molt personals, afables i amb una intensitat emotiva que renovaven amb llenguatge d’avui l’anomenat periodisme íntim dels clàssics britànics. N’és una mostra aquest article que Sisquella va escriure precisament dos anys abans del seu traspàs. L’ARA convoca cada any el Premi Tatiana Sisquella dedicat al foment de la contribució social. 

Avui fa fred allà fora. Fa d’aquells freds que et deixen l’ànima adormida, el nas envermellit i l’humor esquinçat. Avui fa fred, però no patim, perquè encara queden coses que ens poden escalfar. No són poques, ni cares i sempre, sempre, funcionen. Uns mitjons ben gruixuts que va fer la tieta amb aquelles agulles llargues com els seus somnis no acomplerts. Una banyera fins dalt d’aigua gairebé bullent que vessa quan hi entra l’altre. Una cançó que feia temps que no sonava i que et fa petit, petit. Les últimes línies d’un llibre que has estirat per no haver d’abandonar els seus protagonistes, de qui t’havies cregut que eres amic. Un jersei de coll alt que ja vas portar en aquella esquiada on per primera vegada el Joan de sisè et va demanar per ballar la lenta i que ara et queda estret per la panxa incipient que ja comença a notar-se. L’olor d’una olla que fa xup-xup amb api, pastanaga, ceba, patata i alguna cosa més que no recordo mai i que utilitzo com a excusa per trucar a ma mare. La veu de la meva mare a l’altra banda del fil telefònic, quan els telèfons tenien fils i sobretot ara, que ja no en tenen. El riure surrealista d’un nen quan li fas una ganyota una vegada i una altra i finalment acabes rient més tu que ell. Els peus freds que et busquen sota el nòrdic mentre mireu el tercer capítol d’aquella sèrie que us té tan enganxats. Mirar el foc com qui mira l’obra d’art més majestuosa del món i escoltar el cruixir de les brases i tenir temptacions de tocar-les. Un vas de vi, un crostó de pa i un tros de xocolata negra. Mirar-te al mirall i resseguir-te els canvis i tocar-te, com si ho fes un altre i no avergonyir-te’n. Tenir aquella conversa pendent i deixar-ho anar, d’una vegada i per totes. Deixar-se caure sabent que hi haurà algú que et recollirà abans no sigui massa tard. I si fa fred, doncs que en faci.