El frau fiscal afebleix la democràcia

Costa dirimir què és primer, què és causa i què efecte. ¿El frau fiscal és conseqüència del mal funcionament i la poca confiança en les institucions, o les administracions no presten un bon servei precisament perquè l’elevat frau fiscal impedeix que tinguin prou recursos? Segurament les dues coses són veritat. La qüestió és que la baixa recaptació d’impostos que hi ha a Espanya en relació a la riquesa que produeix, fins i tot per sota de Grècia, és un llast per a la mateixa democràcia, un forat negre que mentre hi va haver vaques grasses -durant els anys de la bombolla immobiliària- quedava amortit, però que des de l’esclat de la crisi s’ha convertit en un problema central. Si Espanya si situés en la mitjana recaptatòria europea, les arques públiques ingressarien uns 83.000 milions d’euros addicionals a l’any, que d’entrada permetrien eliminar el dèficit (actualment de 53.000 milions) i donarien aire a l’estat del benestar, tan aprimat aquests anys per les retallades fruit de la política d’austeritat imposada per la troica després de rescatar els bancs espanyols.

Però per desgràcia estem lluny d’una millora substancial en el funcionament de la Hisenda espanyola. Són molts els problemes acumulats i poca la voluntat política d’afrontar-los de cara. La recent reforma fiscal s’ha quedat clarament a mig camí. Partim d’una moral fiscal laxa en un estat on l’IVA no es va implantar fins al 1986 i l’IRPF uns anys abans, el 1977. Hi ha poca consciència de la necessitat de contribuir al bé comú, sigui perquè l’ombra del franquisme encara és allargada, sigui perquè els governs de la democràcia no han sigut valents i contundents. Naturalment, no hi ajuda gens la corrupció generalitzada a les institucions, la sensació d’impunitat respecte de les grans fortunes i la inseguretat jurídica tributària d’un sistema que penalitza el contribuent de manera desigual i sovint arbitrària. Els impostos principals (IVA, IRPF i societats) se situen més o menys en la mitjana europea, però les excepcions són moltes i el contribuent que pot les fa servir a la mínima oportunitat per eludir el màxim de pagaments. Si a això hi sumem una Hisenda infradotada de mitjans, amb molts menys funcionaris dels que recomana la UE, el desastre està servit. El resultat és una florent economia submergida (el 22,5%d el PIB) i una administració sempre sota mínims, amb el que això suposa d’inestabilitat política, afebliment democràtic i dificultat de combatre les desigualtats des de serveis bàsics com l’educació o la sanitat. Si a nivell mundial -perquè el frau té una òbvia dimensió global- l’OCDE ha començat a posar fil a l’agulla, també seria l’hora d’actuar amb fermesa aquí, sigui des de la Hisenda espanyola o des de la catalana que ara es comença a construir. Hi ha molta feina a fer.