26/11/2022

La fossa sèptica

3 min
La fossa sèptica

La política espanyola ha arribat aquesta setmana a un nivell de mesquinesa remarcable. Ha baixat al nivell de fossa sèptica, i res no indica que ses senyories no puguin continuar excavant col·lectivament, denigrant cada dia més el debat públic. Resulta que segons una diputada de l’extrema dreta, la ministra d’Igualtat, Irene Montero, té com a principal mèrit professional el seu estat civil. Treure conclusions sobre ella basant-se en la persona amb qui s’allita i desposseir-la de qualsevol personalitat, mèrit o intel·ligència és un clàssic del menyspreu a les dones. Un clàssic tan clàssic que al seu dia també el va utilitzar el marit de la mateixa ministra per parlar d’Ana Botella.

Per no anar al fons

Massa sovint en el debat públic la polèmica adquireix un to personal per la falta d’arguments i de capacitat de treball. La diputada de Vox no esperava un diàleg, ni tampoc avançar políticament. No va proposar cap solució a les llacunes de la llei del només sí és sí, sinó que només buscava l’aplaudiment del col·lectiu i excitar més la cridòria del bullying parlamentari.

L’anècdota demostra un cop més que el progrés dels drets de les dones i de la igualtat d’oportunitats no és una qüestió de gènere sinó d’individus i de valors. El fons de la qüestió és la pervivència d’uns valors arnats, caducs, que ja no s’ajusten als motllos de tantíssimes dones i homes del nostre entorn, però que es reprodueixen per la inèrcia d’homes i dones. Persones que prefereixen reproduir tòpics en comptes d’afrontar la incomoditat de repensar-los. El canvi, l’adaptació als temps, topa amb una forta resistència que es resol atiant les emocions per la por de perdre l’espai de confort, la seguretat que dona allò que és conegut o la inèrcia de fer les coses d’una determinada manera.

Calma, senyores

La política de les emocions no és patrimoni de Vox, que n’és, però, el principal usuari. Els seus diputats saben que les expectatives electorals han anat retrocedint amb la consolidació d’un Feijóo que es va escorant a la dreta, intimidat per Ayuso i per l’efecte de la taca d’oli ultra i un PSOE que resisteix en el govern aprovant pressupostos. Amb l’espai ultra en plena bronca interna, les idees importen bastant menys que la capacitat de cridar l’atenció i que l’exabrupte es viralitzi a les xarxes socials. N’és una experta la senyora Carla Toscano de Balbín, reconeguda trumpista contrària a l’avortament, l’eutanàsia i les lleis contra la violència de gènere. Una diputada que felicita l’any nou a les xarxes amb un “Feliç 1936 i guardeu les sobres del sopar, les necessitareu”. Un exemplar espanyol que està entre l’alt-right i el melonisme.

Que la senyora Toscano sigui tòxica per a la salut del debat cívic no fa menys incomprensible que el govern del PSOE i UP hagi deixat les esquerdes que permeten a tants jutges reinterpretar la llei del consentiment i revisar condemnes beneficiant els agressors. Si la ministra ho atribueix a un hipotètic biaix masclista de la justícia, raó de més per evitar les escletxes i el marge d’interpretació fins que arribi a un TS imprevisible. El dolor que aquesta llei està provocant en tantes dones agredides i tantes famílies és una ignomínia.

A qui pretengui relativitzar-ho només cal recordar-li que Espanya és un país on des del 2003 han mort 1.171 dones per violència de gènere, i aquest 2022 ja són 38. Al Clínic s’han atès un 51% més de víctimes d’agressió sexual que l’any passat i la meitat són noies menors de 25 anys. Ningú sensat pot negar que hi ha un problema i cal abordar-lo.

El discurs de la diputada ultra és aparatós i perillós per a l’avenç social. Però hi ha altres actituds tòxiques habituals, com qui des d’una plataforma pública es declara ofès per les campanyes que pretenen fer pensar sobre alguns automatismes educatius masculins o les pesades tertúlies només formades per homes opinant sobre com se senten les dones.

Si no ets tu qui les té fartes qui és? És cansat però caldrà continuar fent-se antipàtiques remarcant bromes sexistes, exigències estètiques, escàners del judici, recordar que les dones tenen dret a ser tan imperfectes i grises com ells. Tenen dret a ser lletges, a vestir com volen, a equivocar-se, a beure i a tornar soles a casa.

Qui se senti atacat per les noves formes de feminitat, de relació, de transformació dels rols socials té un problema. La masculinitat se l’ha de treballar cadascú, com la feminitat i els seus drets polítics se la treballen les dones des del segle XIX.

stats