Foc al cos –i en aquesta era

Són les sis acabades de tocar i des de la galeria de casa veig com es lleven, de les terrasses solàrium, diversos veïns: han dormit al ras i ara traginen màrfegues i coixins cap a dins els pisos, abans d’anar-se’n a treballar. A la meva bugaderia, un petit oasi ombrívol, ja hi fa calor pel rebuf dels aires d’uns altres veïnats que encara dormen amb l’aire condicionat. No xisclen ni gavines ni falciots, ni brunz res més que les afamades mares-moscard. Sento tan sols els paletes que –finalment mig defensats per un canvi d’horari– es preparen per a continuar picant rajoles al bloc que s’alça a l’esquerra, on el resident del primer ha estat l’únic que ha resistit la pressió immobiliària: els buiden, els esventren, i amb prou feines en mantindran la façana amb persianes verdes. Potser no s’ha quedat com a acte de resistència, sinó que no es pot permetre de marxar: a les aus i altres mamífers, el cos els encomana de partir a latituds més elevades per sobreviure i recuperar el plaer d’estar enganxats plomes amb plomes, pèl amb pèl.

Com sempre, jo rumio en aquest article i en com puc explicar el patiment que, pel menfotisme dels governs i empreses i l’immobilisme que respiren carrer i mitjans de comunicació, em fa l’efecte que ningú més està disposat a provar d’alleujar. El patiment que suposa saber-se el desig manipulat. Al matí, fàcilment se simplifica tot: menys soroll, menys materialisme i menys virtualitat, menys turistejar amunt i avall; i, a canvi, xiuxiueigs, llegir-ho i explicar-s’ho, tocaments, frec i el re-coneixement que ha de reconnectar-nos amb els cossos i espais habitats. Però la memòria ocupa neurones, la imaginació crea energia, i la calor ens està encongint el cervell que hauria de contenir-les, com passa als calamars abrasats.

Mentre escric amb el cos a quaranta graus, vaig rendint-me a uns fogots i desajustos neuronals inexplicables, prematurs, que només troben conhort als versos de Dolors Miquel: “Ara soc aquí. / Soc un bosc d’heures obscenes. / Soc un bosc de lianes impúdiques, / soc l’esparracada masoquista d’esbarzers. / Travesso els espais foscos del cervell”. D’un cervell i un cos que rebullen, i tal vegada petaran essent encara uns grans desconeguts, uns dels grans misteris de la humanitat: ara es demostra que els analgèsics d’estar per casa, l’ibuprofèn i el paracetamol, no funcionen al cervell d’una dona com s’espera (com s’ha anat pressuposant i promocionant) contra el dolor a la còrpora d’una dona; que van ser dissenyats per comunicar-se amb el cap i alleujar el cos dels homes; que el nostre mal i el nostre goig van per altres camins; que del nostre cos i el nostre foc, els metges no n’han investigat ni mitja cèl·lula, no n’entenen ni mig borrall.

El desig es rebel·la i, al Regne Unit, uns senyors es posen les mans al cap en comprendre que el famós esquelet de l’edat de bronze (trobat amb una túnica cerimonial i eines per a treballar l’or) no era del xaman, sinó de la xamana d’Upton Lovell. “La passió et farà fòssil”, escriu Núria Martínez-Vernis. M’imagino un destí de pedra, a la fi refrescada per la carícia de la mar o la sotragada del torrent. Les editores de Foc al cos, l’antologia de poesia eròtica femenina catalana publicada aquest estiu a Proa, s’afegeixen a la llista sempre retallada i esborrada de dones que estudien i treballen, constantment, per a recuperar, assenyalar, redefinir qüestions tan essencials com les particularitats del desig femení i del guariment dels nostres cossos.

N’hi ha molts d’humans, masculins i femenins i queer, que es relacionen des d’altres enteniments del món i del cos, amb el món i amb el cos i amb el foc –i n’hi ha hagut sempre. Que saben les herbes i fregues guaridores; que recorden com s’encén la foguera i com s’ha de fer perquè no es descontroli; que tot l’any passegen la pell i pasturen el desig pel bosc. Vull pensar que, anit, els veïns, al terrat, han pogut tornar a dormir aferrats, en l’abraçada estreta que tempera; que, abans de tancar els ulls i encetar somnis d’estrella, s’han entrellaçat i refregat, i han deixat suar les pells amb la llefiscositat dels vincles; que han gaudit de l’ofec i la roentor amb regust de sal que ofereix l’estiu. Humans adaptables que, imitant els insectes, amb l’augment de les temperatures no aturen de cardar, i dupliquen o quadripliquen les postes; humans menys vulnerables a aquest futur fatal que ens obliga a la letargia paralitzant, consumista i controlada pel capital dels aparells refrigeradors de l’aire privat.

Ai! L’escalfor percebuda de sota terra i dels murs ja no la generen ni lava de volcans, ni el moviment dedins els ruscs. El renou pressentit davall el sòl ja no és fressa d’artròpodes, aigua o cucs. Som a l’era del foc i no distingim quin és el natural (el sanador) i quin hem provocat nosaltres i ha d’arrasar-nos. Moc el ventall amb intenció, perquè, com la poeta mediterrània Safo, “desitjo i cremo”.