Fitur(ibles)

Com si fos una consigna, durant la setmana que es duia a terme Fitur, els informatius dels mitjans audiovisuals estatals, públics i privats, quan tenien oportunitat, insistien a valorar l’impacte en doblers de qualsevol tipus d’activitat que atragués públic de fora, com si això formàs part de l’‘esperit del moment’. La realitat és que la fira del turisme que es du a terme a Madrid ha transcendit l’àmbit sectorial i, a hores d’ara, podria dir-se que la identifiquen com la fira d'Espanya, cosa que no passa amb altres fires de més transcendència tecnològica i repercussió internacional, fetes a altres ciutats de l’Estat. La fira madrilenya va pel camí de convertir-se en la primera neofesta nacional espanyola, en què el turisme, com els trens, forçosament ha de passar per la capital. Madrid central.  

Tota la parafernàlia mediàtica entorn de l'esdeveniment està servint per impulsar el que es podria anomenar turistificació del discurs dominant. Seria un procés invers al que imaginaren els pioners del turisme a Mallorca a principis del segle XX.  En aquell model, que podrien considerar de característiques autòctones, el plus econòmic i la presència internacional que el turisme proporcionava a l’illa havia de servir per “contrarestar aquesta política que irradia de Madrid sobre la comarca per fer que irradiï de la comarca sobre Madrid”, en paraules de Miquel dels Sants Oliver. L'eclosió de la fira madrilenya com a estendard turístic estatal comporta una visió centralista, un carnestoltisme capitalí, que considera les Balears un gran negoci per a l’Estat, més enllà de les condicions en què es produeix. La caricaturització del discurs és que a les Illes “fermen els gossos amb llonganisses”.

Aquesta és una imatge que no afavoreix el ciutadà corrent d’aquí. La insistència en l’impacte positiu sobre la despesa que provoquen activitats que podrien situar-se a la casella de ‘massificades’ és la sinopsi de la justificació de la idea d'un desenvolupisme consumista sostingut, del qual, com a societat, no som capaços de desprendre'ns. La despesa, com a indicador únic, no està en consonància amb el temps, oblida la realitat i no s’adapta a una voluntat col·lectiva institucionalitzada. Efectivament, el gener de l’any 2020, el govern d’Espanya va fer una declaració d’Emergència Climàtica i el mes de maig de l’any següent, el Congrés dels Diputats va aprovar la Llei de canvi climàtic i transició energètica. Ignorar aquest marc és persistir en la idea del consum sense pal·liatius en temps d'emergència. 

La incitació a l’activitat consumista és una constant en els informatius de televisió, on  les referències a l’emergència energètica i climàtica constitueixen un compartiment estanc, sense relació amb el del consum, tot un llibre d'estil del desfasament. Aquesta dicotomia constitueix un negacionisme subjacent. En la realitat quotidiana hi ha instal·lats dos discursos paral·lels: el carpe diem consumista i el que parla de mantenir l'harmonia amb l'entorn social i mediambiental i evitar externalitats negatives, com ara la saturació de les destinacions i la gentrificació. Un i altre es contradiuen i la mera persistència del primer fa que el segon, permanentment, estigui sotmès a sospites de greenwashing. 

A Fitur s’ha pogut comprovar, per boca de gent significada, com es mantenen els dos discursos a la vegada amb total naturalitat. La justificació del caràcter híbrid del relat que ha circulat pel recinte firal d'Ifema s’hauria de buscar en la mateixa dinàmica interna del sector turístic, especialment en el subsector d’allotjament, que té comportaments més primaris que industrials. És l’únic sector econòmic que es resisteix a eliminar del mercat el producte obsolet, que abans de desaparèixer es convertirà en marginal, arrossegant a la degradació l’àrea on es troba localitzat. Es manté una oferta desfasada que únicament pot dirigir-se a segments marginals del mercat, que capta a base de preus baixos i, com a empresa, maten beneficis econòmics gràcies a la sobreocupació de les instal·lacions i la sobreexplotació laboral. 

Des de la perspectiva de la hibridesa del relat i la no eliminació de l’oferta obsoleta, la resposta a l’eslògan empresarial de Hacia el turismo que todos queremos, que es va presentar en públic amb motiu de la fira, seria la de ‘tot’. Tot i que, de la frase, la paraula que més crida l'atenció és ‘tots’, la voluntat de tots, com si algú hagués preguntat alguna vegada a la gent quin tipus de turisme volia. Seria interessant que es fes. No preguntar sobre si es vol o no turisme, que és una pregunta trampa amb un resultat conegut, sinó sobre el model, amb totes les especificacions possibles. 

L’altra part positiva de la formulació empresarial seria el reconeixement implícit de la  capacitat i conveniència d’influir sobre el flux de visitants des de la mateixa destinació, cosa que des de sempre s’havia posat en dubte. Al mercat es pot incidir sobre l’oferta i sobre la demanda, això és una evidència. La possibilitat de reduir o augmentar l’oferta que es posa al mercat és un instrument que sempre ha estat present, encara que sigui un sector que té dificultats a fer desaparèixer el producte obsolet. La possibilitat d’influir sobre la demanda, mentre aquesta estava monopolitzada pels operadors, era escassa.  Amb la socialització de la informació està a l’abast de la indústria local arribar al consumidor, directament a la demanda. Ara bé, si el discurs intern continua essent el de les xifres, el relat que es projecta a l’exterior difícilment serà atractiu per al consumidor i no estarà a l’altura de l’‘esperit de l’època’.