Quan fins i tot Alemanya adverteix Israel

Atenció a aquesta frase per a la història. L’ha pronunciat el canceller alemany, Friedrich Merz: “Alemanya té l’obligació d'exigir-se una contenció més gran que cap altre país a la Terra a l’hora de donar consells a Israel en públic. Però quan es traspassen línies vermelles, quan el dret humanitari internacional és realment violat, el canceller alemany també té l’obligació de dir alguna cosa al respecte”.

Poques afirmacions com aquesta permeten entendre que estem en una altra pàgina de la història. Alemanya sap quina és la culpa criminal que sempre arrossegarà amb relació al poble jueu, però després d’admetre-la i explicar-la a les escoles en un exercici constant de memòria, vuitanta anys després d’alliberats els camps nazis d’extermini, se sent en la necessitat de demostrar que el seu silenci sobre la neteja ètnica a Gaza no pot ser entès com una complicitat del que ha estat, i diu que encara vol continuar sent, l’aliat més gran d’Israel a Europa.

Ara, esclar, cal fer el més difícil, que és passar de les paraules als fets. Com es fa per oposar-se a la llei del més fort, que és la llei més imperant que mai? Putin redobla l’agressió a Ucraïna, Netanyahu fa el mateix a Gaza, tots dos sense que els importi el cost reputacional, i Trump porta presidents al seu despatx per ser humiliats en públic. L’exemple que el món rep sobre les relacions internacionals es converteix en un terrible missatge per a les relacions personals: el que importa és guanyar, al preu que sigui, fer por i de passada blindar-se de qualsevol crítica interna. Amb la seva crítica pública a Israel, Alemanya ha subratllat el començament d’una era ombrívola, amb més força i menys dret.