Filosofia aporofòbica (i VI)

PalmaEn la mateixa òrbita ideològica que Rand, se situa l’obra del filòsof i periodista, Henry Hazlitt, un autor compromès amb l’economia de lliure mercat i divulgador de la visió llibertarista de la societat. La seva presència en aquesta selecció està justificada perquè dedica dos dels seus llibres a tractar el problema de la pobresa: L’individu contra l’estat del benestar (1969) i La conquesta de la pobresa (1973), sense gens d’empatia, donant una imatge molt negativa dels pobres, posant en dubte les bones intencions i la seva conducta i, en definitiva, fomentant la desconfiança del lector. Al segon dels llibres esmentats, el filòsof adopta un punt de vista descriptiu, i ofereix una mar de dades, aparentment objectives, però no pot ocultar que està opinant seguint els principis econòmics en els quals creu. Així, en els primers capítols, en què fa una aproximació històrica a la pobresa, des de l’antiga Roma fins a l’arribada de la Revolució industrial, ja deixa anotada la tesi principal que determinarà la seva apologia posterior a favor de la creació de riquesa com la recepta més destacada per combatre la pobresa, i que consisteix a afirmar que l’avanç del capitalisme ha aconseguit erradicar la pobresa de manera miraculosa. Deixant de banda l’interès historiogràfic d’aquestes descripcions inicials, l’important és no passar per alt l’esbiaixada ideològica que suposa presentar la pobresa com un problema individual, residual i poc rellevant en el món occidental. Per això, Hazlitt es veu obligat a matisar que la pobresa existeix, encara que afecta, sobretot, la població dels països comunistes i els seus satèl·lits, i, en menor mesura, alguns individus i famílies occidentals. La seva obsessió és que la pobresa no ha de ser una càrrega per a la comunitat ni tampoc per a l’estat.

En els capítols posteriors, fa una sèrie d’aportacions encaminades a posar en evidència els errors de les polítiques socials i econòmiques adoptades habitualment per combatre la pobresa, especialment les impulsades pels reformadors socials, els estats i els sindicats, associades a una visió socialista de les relacions socioeconòmiques que aspira a la igualtat a través de la redistribució de la riquesa i la renda, i a una visió comunista que pretén el mateix objectiu, però mitjançant el control públic dels mitjans de producció. Hazlitt va alternant les crítiques amb les propostes que posen el bon funcionament de l’economia per davant del benestar dels més desfavorits. Entre les propostes més doctrinàries i polèmiques, planteja la necessitat de suprimir els programes estatals d’ajuda benèfica, perquè, segons la seva opinió, són ineficaços i incentiven l’aparició de falsos pobres. Una altra recomanació igualment controvertida és la retirada temporal del dret al vot als pobres, mentre s’estan beneficiant d’algun tipus d’ajut públic, com a mesura per combatre el frau i evitar la bancarrota de l’estat. Posant-se en el lloc dels contribuents, suggereix que els pagaments de les ajudes benèfiques es facin en espècies, amb vals i bons d’alimentació no negociables, defensa també que les persones capaces de treballar no mereixen rebre cap prestació, ni pública ni privada, i es vanagloria que les ajudes als pobres als Estats Units han disminuït molt.

Les propostes de Hazlitt parteixen de nombrosos prejudicis contra els pobres, com la percepció que la gran majoria són dròpols i vividors que gandulegen i prefereixen viure dels subsidis a fer feina, sobretot si la quantia iguala o supera els salaris. En general, dona per bones totes les restriccions que endureixin les condicions per accedir a les ajudes, i suposin restriccions en la quantia i la durada. També recupera l’antiga distinció entre pobres dignes i indignes a través de les pràctiques que premien i lloen els primers i castiguen els segons. Reprodueix el vell tòpic de la ineficiència de les polítiques estatals, afirmant que les mesures governamentals no només no suprimeixen la pobresa, sinó que la perpetuen i, fins i tot, la incrementen. Arriba a dir que les lleis contra la pobresa han empitjorat les condicions dels pobres i empobrit els rics.

En el capítol final, justifica l’acceptació de la pobresa individual i familiar, com si fos una fatalitat i un destí, i afirma que com que la indigència no és un problema social, aleshores s’ha de resoldre privadament, amb l’esforç dels individus per produir més. Diu que sempre hi haurà bosses de pobresa puntuals a causa de desgràcies, emergències i contingències, que la pobresa no es pot abolir, però que el capitalisme ha vençut la pobresa massiva a través del mercat lliure, la propietat privada, l’estalvi i la producció de riquesa.

Hans-Hermann Hoppe

Un altre autor que tracta amb menyspreu els pobres és Hans-Hermann Hoppe. En el seu llibre Democràcia, el Déu que fracassà (2001) ataca els pobres, partint de la idea que la immigració és un problema que s’ha de tractar de manera relacionada amb la pobresa, perquè representa un acte invasiu no desitjat, que s’ha de restringir per raons econòmiques, especialment a les zones d’alts salaris, perquè mantenir els pobres en el seu país d’origen beneficia el lliure comerç. Hoppe està a favor de la lliure circulació de les mercaderies, però en contra de les migracions humanes. A diferència de les mercaderies, els immigrants són considerats “invasors estrangers”, perquè no reben una “invitació” ni arriben a un país determinat mitjançant un acord comercial. Hoppe és partidari de suprimir les polítiques assistencials i qualsevol altre incentiu que pugui tenir un efecte reclam sobre regions amb baixos salaris. Alguns dels motius pels quals Hoppe proposa posar restriccions a la immigració són garantir la seguretat i evitar l’aparició de tensions socials i la destrucció d’estils de vida, a més de protegir els ciutadans i les seves propietats del col·lapse econòmic que suposaria donar cobertura social a la “invasió” d’immigrants del Tercer Món, o en el seu defecte, excloure’ls de l’assistència social. Només admet, com l’extrema dreta, aquells immigrants que arriben a un país amb contracte de treball o per invitació d’un ciutadà resident, el qual s’haurà de fer càrrec de les despeses sanitàries del seu hoste, així com assumir les responsabilitats legals derivades de les accions delictives que pugui cometre, a través de la contractació d’una assegurança de responsabilitat civil. D’aquesta manera, Hoppe està criminalitzant els pobres i tractant-los com a menors d’edat, en sentit kantià. Els immigrants estan exposats a ser expulsats de manera immediata, en qualsevol moment, especialment en el cas de finalitzar la invitació-contracte. Només els immigrants que prosperen econòmicament, adquirint una casa i altres béns arrels, poden obtenir la ciutadania i els seus drets.

Per a Hoppe, la concentració de la població pobra a les grans ciutats i els matrimonis mixtos entre marginats socials i representants de les classes superiors accelera l’empobriment genètic, la desintegració social, la corrupció i el crim, i la decadència, tant física com moral. S’atreveix a dir que no es podrà tornar a la normalitat si el govern no davalla les partides públiques destinades a assistència social als nivells del segle XIX, i si no s’expulsa de les ciutats els ganduls i rodamons.