Les figures de pessebre de Ramon Amadeu (1928)

PECES HISTÒRIQUES TRIADES PER JOSEP MARIA CASASÚSDe l’article del crític d’art Manuel Brunet (Vic, 1889- Figueres, 1956) a La Publicitat (25-XII-1928) sobre l’obra pessebrista de l’escultor Ramon Amadeu i Grau (Barcelona, 1745-1821), deixeble de dos mestres del barroc artístic i arquitectònic català: Pere Costa i Cases (Vic, 1693- Berga, 1761) i de Lluís Bonifaç i Massó (Valls, 1730-1786). Brunet també esmenta la col·lecció de figures de pessebre de la vídua de Ricard Bulbena i Tusell (1850-1902).

Entre les glòries sense ambició, però de durada, no en sé cap de tan pura com la de l’escultor barceloní Ramon Amadeu, artista que al començament del segle XIX tenia el seu taller al carrer dels Escudellers. Del taller de l’Amadeu en sortí una gran quantitat d’escultura religiosa [...]. Però amb les seves figures de pessebre l’Amadeu demostrà que portava dintre tots els elements d’un art superior al seu temps, un art nou que tingué el temps just d’insinuar-se. La glòria de l’Amadeu va lligada, no amb les seves obres escampades en diferents esglésies, sinó amb les seves figures de pessebre. L’estil monumental l’ofegava, i l’escultor del carrer dels Escudellers conciliava amb penes i treballs les deixalles del barroquisme que havia après de Pere Costa i al taller dels Bonifaç amb el neoclassicisme, amb el realisme que ell sentia i amb l’exigència del gust dels clergues, que en aquella època estava ja molt corromput i començava a tenir idees pròpies en matèria d’art religiós. El llorer de la glòria de l’Amadeu floreix cada any per Nadal. No es pot imaginar una glòria més escaient que la de ressuscitar cada any per Nadal. Lligar la memòria d’una vida i una obra amb l’entusiasme dels que fan pessebre i amb l’ambient de la diada, ple d’idees religioses i poètiques i d’imatges d’un país llunyà, creuades per resplendors d’estels i perfumades per l’olor de molsa, és una glòria que no aconsegueixen molts poetes, molts governants i cap home que només sigui milionari. Ahir, volent guarnir un pessebre, pensàvem en la glòria de l’Amadeu. Pensàvem també que a Catalunya, ara que es parla tant de pessebre, és impossible fer-ne un que tingui el caràcter que ha de tenir. Ens hem proposat llegir tot el que recentment s’ha escrit sobre pessebres, però sense tenir una erudició pessebrística el fet d’haver voltat les parades de les fires i mirat les botigues de pretensions ens permet dir que no tenim figures de pessebre. L’Amadeu ens va deixar un testament que no hem executat. I ara si voleu fer un pessebre us trobeu en l’alternativa de triar unes figures sense substància, sense caràcter i completament fades, o acudir a les parades del carrer i decantar-vos cap a les figures que més ingènuament presenten l’art popular. [...] L’Amadeu va veure just el que ha d’ésser un pessebre i no precisament un pessebre savi, sinó el pessebre popular. Les seves figures tenen una gràcia incomparable. Els seus pastors de vegades tenen un posat un xic idiota, però les dones i les noies són aquelles mateixes que trobeu fora de Barcelona. Us és fàcil, mirant les dones d’Amadeu, refer velles coneixences. A la col·lecció de la vídua de Bulbena hi ha una figura de dona a cavall d’un ase, que és una meravella de perfecció i de caràcter. De seguida es veu que aquella dona ha de parlar en català, que és casada de poc o que està a punt de casar-se, que és una fruita madura que té totes les virtuts i el sabor del país. Sembla que l’hagueu d’agafar per la cintura i ajudar-la a baixar de cavall del ruc; fa olor de pa de sègol i de roba neta. I l’ase és tan domèstic, tan civilitzat! [...]