04/02/2023

“Fer un Scholz”

5 min
El canceller alemany, Olaf Scholz, el passat 3 de febrer.

Fa un parell de setmanes, en un moment d’enorme frustració davant la resistència del canceller Olaf Scholz a autoritzar l’entrega de tancs alemanys Leopard a Kíiv, un amic ucraïnès em va enviar per WhatsApp un mem satíric sobre “fer un Scholz”. Al costat d’una foto del canceller es definia, amb l’estil dels diccionaris, què vol dir “fer un Scholz”: “comunicar bones intencions però alhora utilitzar/trobar/inventar qualsevol motiu imaginable per demorar-les i/o impedir que es facin realitat”. Em va semblar encertat i graciós, el vaig retuitejar i no hi vaig pensar més. El meu compte de Twitter semblava en ebullició, però jo havia escrit molt sobre aquest tema.

Sis dies més tard, quan mirava l’entrevista de Scholz al canal de televisió alemany ZDF, l’entrevistador li va parlar de l’expressió “fer un Scholz” i va atribuir-ne l’autoria a “un historiador britànic”. Em vaig mirar el meu compte de Twitter i vaig descobrir que aquest tuit havia tingut un milió cent mil visualitzacions. Els mitjans alemanys i internacionals m’atribuïen majoritàriament aquesta definició. I com que –com tots sabem– internet no menteix mai, ara ja és un fet històric que jo soc l’autor d’aquesta definició de “fer un Scholz”. (Vaig ser imprudent i vaig retuitejar el mem ucraïnès directament des de WhatsApp, i per això no tenia l’aspecte habitual dels retuits. Posteriorment ho vaig aclarir a Twitter, però no cal dir que ningú ha llegit aquest aclariment.)

Vaig preguntar al meu amic ucraïnès si sabia qui hi havia al darrere d’aquesta paròdia. No m’ho va dir, però fa mesos que els ucraïnesos fan servir aquesta expressió. Ja al juny un tuit de @biz_ukraine_mag informava que “fer un Scholz” és ara un terme d’ús corrent a Ucraïna que vol dir "prometre constantment una cosa sense tenir la més mínima intenció de fer-la realitat”.

Tot i així, les reaccions han sigut interessants. Un dels editors del Frankfurter Allgemeine Zeitung, el principal diari alemany de tendència conservadora, ha publicat un article mig humorístic en què diu que “els nostres amics angloparlants” farien bé de reflexionar primer sobre “fer un Biden”, “fer un Trump" i “fer un Truss” o “un Johnson”, per no parlar de “fer un Harry i Meghan”. El que s’insinuava clarament, tot i que amb to mig de broma, era que els anglosaxons no ens havíem de ficar allà on no ens demanaven. (En canvi, jo agrairia qualsevol sàtira alemanya sobre “fer un Johnson”, tot i que el suport a Ucraïna és l’únic tema en què Boris Johnson es mereix un respecte.) De tota manera, com que l’autoria de l’expressió prové d’Ucraïna i no del Regne Unit, no val la pena que ens ocupem més d’aquesta petita escaramussa entre alemanys i anglosaxons.

Molt més important és la resposta del mateix Scholz a Was Nun (“I ara què”), el programa de la ZDF. Després d’estendre’s sobre el suport de Berlín a Ucraïna, va afirmar, amb un argument que semblava preparat amb el seu assessor d’imatge: “La traducció de «fer un Scholz» és «Alemanya és qui fa més en aquest sentit»”. És cert que l’ajut alemany a Ucraïna ha sigut força considerable, com era previsible tractant-se de la democràcia amb l’economia més gran de la UE i amb els llaços més forts amb l’Europa de l’Est. Ara bé, dir que “Alemanya és qui fa més en aquest sentit” no és només autocomplaent i fins i tot hipòcrita, sinó també i sens dubte fals.

Els Estats Units són els que més han fet per ajudar Ucraïna. En efecte, tot i el sorprenent valor i la competència de les forces armades ucraïneses, una part molt més extensa del país estaria potser ara ocupada per Rússia si no fos per la magnitud i la celeritat del suport militar nord-americà. Per tant, els europeus, tots –inclosos també els britànics–, hauríem de reflexionar a fons sobre el motiu pel qual, gairebé 80 anys després del 1945, encara depenem de l’Oncle Sam per defensar el territori europeu, la llibertat europea i la seguretat europea.

Mentrestant, una terrible tragèdia es desplega davant dels nostres ulls. A Europa s’està repetint el que, després del 1945, tots –i l’Alemanya democràtica més que ningú– vam jurar que “mai més” (“Nie wieder!") tornaria a passar. Un país europeu està sotmès a una guerra de terror que té vessants clarament genocides. Uns 14 milions d’ucraïnesos han abandonat casa seva. Fa poc vaig assistir a Ucraïna al funeral d’uns soldats joves, vaig parlar amb alguns dels seus companys ferits i vaig sentir el plor commovedor d’una refugiada de Mariúpol.

Ara sembla imminent una nova ofensiva russa. Hi haurà més morts, mutilats, orfes; seqüeles per a tota la vida. En situacions d’aquesta mena el temps és essencial, i la demora fa que el temps vagi a favor de Putin.

“Fer un Scholz” en el sentit de prendre decisions amb cautela, calma i basant-se en la gestió va molt bé per dissenyar polítiques econòmiques en temps de pau, però en una guerra afavoreix l’altre bàndol. (Per ser justos, però, cal assenyalar que hi ha uns quants seguidors d’aquesta política a l’administració Biden i en algunes capitals europees.) Fa sis mesos hauria sigut possible començar a posar en marxa una iniciativa europea amb els tancs Leopard. Alemanya no hauria anat “per lliure”, sinó que hauria estat al nucli d’un concert europeu d’estats. S’hauria posat en pràctica una veritable “sobirania europea”, amb un lideratge alemany molt ben rebut.

Ningú sap què passarà aquest any al camp de batalla, però és força probable que una de les conseqüències de la lentitud i la vacil·lació exemplificades pel canceller alemany sigui l’arribada a una mena de punt mort cada vegada més estès, amb una guerra contínua de trinxeres semblant a la de la Primera Guerra Mundial. Quan la guerra oberta arribi al final, potser s’hi instal·larà un conflicte mig enquistat, amb Rússia aferrada a una part important del territori que ocupa per la força des del 24 de febrer del 2022. Putin podria proclamar, al seu país, una mena de victòria, una reconquesta històrica de com a mínim una part de la “Novorossiya” (Nova Rússia) de Caterina la Gran i li allargaria així també la vida a la seva tirania. El seu exemple animaria Xi Jinping a temptar la sort a Taiwan, cosa que contribuiria d’una manera decisiva a enterrar “un ordre internacional basat en l’estat de dret”. En resum, seria la negació de tot el que ha representat l’Alemanya democràtica.

Això és el que en realitat està en joc; és el motiu pel qual “fer un Scholz” no és cosa de riure. Crec fermament que Alemanya hauria d’estar al capdavant, no a la rereguarda, d’una iniciativa euroatlàntica compartida per posar fi a la guerra més gran d’Europa des del 1945 de l’única manera que ens pot conduir a una pau duradora. Si l’expressió “fer un Scholz” arribés a significar que “Alemanya és la que fa més per Ucraïna” –en el sentit també que actua amb celeritat i decisió–, jo seria el primer a cantar les excel·lències d’aquesta política. Tant de bo fos veritat.

stats