El feminisme més íntim és cosa de totes
Avui propòs explorar les històries de lluita diària de cadascuna de nosaltres. Anant a allò més íntim, al detall, a allò que sovint passa desapercebut per a la resta i que la perspectiva feminista de cadascuna ens porta a revisar una vegada i una altra. M'estic referint als dimonis personals. Els dimonis de les opressions que heretam de les nostres mares i que aquestes, en el seu moment, heretaren dels seus ancestres. Manifestam lucidesa quan ens adonam que allò que separa les persones que ens consideram feministes de les que no s’hi consideren, o que directament ataquen el feminisme, és la irrenunciable consciència feminista, desenvolupada a partir de vivències, coneixements i estratègies per ser capaces de detectar els abusos a què som sotmeses i que també exercim i perpetuam en el context d’una societat masclista de la qual és molt difícil alliberar-se, tret que ens iniciem en l'ardu i de per vida camí envers el nostre 'despertar'. I quan ens adonam, per tant, que les opressions pròpies del patriarcat (seduïdes per l'amor romàntic i per la falta d'autoestima, i esgotades mentalment per mor de la pressió per tal d’encaixar en els rols i en els motlles que la societat espera de nosaltres) també ens travessen de manera esfereïdora. Explicau-me vosaltres què us colpeix, amb quins dolors personals us heu enfrontat amb la consciència feminista, grandiosa i demolidora alhora, perquè una vegada que apareix per la porta de les nostres cavernes és impossible no aturar-se d’ascendir cap a la llum. Aquest és el feminisme més íntim de tots, una llum de foc la incandescència del qual no ens ha d'espantar, ja que ens revelarà la pròpia veritat perquè puguem convidar altres persones a recórrer la seva pròpia travessia. En aquest sentit, la lluita, tant la col·lectiva com la personal, és constant i esgotadora, però necessària. Em deman com deu ser la lluita personal entre les dones que ens envolten, les de la nostra generació, les de generacions anteriors (com van haver de lluitar amb els seus propis malignes) o les més joves, les venidores. Se sol parlar molt poc del dolor emocional que suposa adonar-se dels propis monstres i de la batalla que hem de lliurar amb nosaltres mateixes quan descobrim la nostra pròpia 'impostora', aquella veu interior que boicoteja la nostra intel·ligència i les nostres competències, i que frena la creença que allò que tenim a dir és correcte i valuós, i encertat, i carregat de significat.
El feminisme més íntim s'hauria de practicar diàriament. Podria tenir un espai propi a la vida de cada dona per deixar que parlàs i es revelàs. Però “no cal afanyar-se. No cal brillar. No cal ser ningú més que una mateixa”, com diria Woolf. Una mateixa, davant del mirall, hauria de despullar-se en cos i ànima, i observar la seva pròpia individualitat com el retrat d'una lluita en comú, unes batalles guanyades i perdudes en comú, una veu que és la teva i la de totes. I tu, què veus quan et mires al mirall, quina és la teva intrahistòria, com li parles, què et respon? Edificar una dialèctica en què enfrontem i analitzem els mateixos dimonis s'hauria de tenir molt en compte per fer el salt cap a la història. Només així la història de cadascuna podria arribar a entrellaçar-se amb la de les altres i crear una història en majúscules, universal.
I és que portam segles silenciant-nos, desdibuixant-nos. Ho sabem totes: ens van silenciar fins a convertir aquesta dominació en un fet natural i inherent al nostre sexe, fins a fer-nos pensar que, realment, davant la paraula i els desitjos dels altres, el nostre verb era insignificant o de segona categoria. Ens van confondre, ens van fer pensar que no érem dignes, que havíem d'estar tristes, en perpètua recerca de ser desitjades per algú que ens validàs i ens valoràs. Només en contacte amb el nostre feminisme més íntim, aquell que ens posarà a prova, que ens farà passar per experiències no sempre gratificants, que ens desestabilitzarà profundament per mostrar-nos qui som en realitat, d'on venim i la dona o les dones que esdevendrem (més fortes, més sàvies, lliures i independents), ens serà revelada la veritat de cadascuna. Una d'aquestes certeses és que som éssers desitjants, capaces de viure guiades pel goig i pel plaer, més enllà, molt més enllà, de la resta de rols exercits com a esposes i mares, i que per al patriarcat sembla que és impossible de combinar, encadenades de per vida al fet d’haver de triar. Quan això succeeixi, quan siguem capaces d’enfrontar-nos a la nostra pròpia veritat, cap altre discurs fal·laç en contra de nosaltres mateixes serà capaç d'enderrocar-nos. I si aquest enderrocar-se torna a succeir, si tornam a passar per situacions inesperades en què es manifestin les nostres venerables vulnerabilitats, aquesta consciència feminista, que cadascuna s'haurà forjat, ressorgirà per analitzar-ho i reviure-ho tot, amb la perspectiva necessària, per no tornar a recloure'ns a l'ombra
