12/06/2021

Els feliços anys vint i el nou ‘desarrollismo’

4 min
Els feliços anys vint  i el nou ‘desarrollismo’

Aquests dies alguns historiadors ens recorden que després de la grip espanyola (i de la Primera Guerra Mundial) van arribar els feliços anys vint. Anys de fort creixement econòmic, d’innovació, de generalització de nous productes de consum de masses. Políticament, en bona part dels països occidentals foren anys de democratització i extensió del sufragi. Culturalment se solen identificar com una etapa d’alegria i despreocupació, de generalització del jazz i del ball. Com totes les etiquetes, no deixa de ser una simplificació. Però respon a una certa realitat, descrita com “el llarg cap de setmana” a la famosa història social de la Gran Bretanya d’entreguerres de Robert Graves i Alan Hodge.

Ara hi ha qui suggereix que, després d’aquesta pandèmia, podríem entrar en un cicle així. Un boom del consum, que ha estat molt contret el darrer any, i unes polítiques d’inversió pública intenses podrien afavorir uns nous feliços anys vint, un segle després. L’estat d’ànim, d’una certa eufòria col·lectiva, que comença a notar-se amb l’avenç de la vacunació, l’arribada de l’estiu i les perspectives d’estímul que venen dels esperats fons europeus podrien fer pensar, efectivament, que ens atansem a aquest escenari.

Evidentment, això no deixa de ser una especulació que respon a alguns senyals incipients. Però podria estar equivocada. Cal no oblidar que tot això passa en un present social d’atur, pobresa i desnonaments. I una onada de problemes de salut mental molt vinculada als problemes socials i econòmics dels darrers anys, com han descrit Anne Case i Angus Deaton al llibre Deaths of despair and the future of capitalism, publicat l’any passat. I en un terreny més macroeconòmic, l’endeutament i l’experiència recent indiquen alguns núvols a l’horitzó que cal no menystenir.

Tanmateix, potser sí que anem cap a uns nous feliços anys vint, qui ho sap. En tot cas, hi ha una tendència preocupant. En aquesta fase de sortida de la pandèmia es van acumulant els grans projectes d’infraestructures. En poc temps s’ha posat damunt la taula l’ampliació de l’aeroport de Barcelona sobre uns terrenys protegits per incrementar-ne la capacitat fins als 70 milions de passatgers l’any. Mentrestant, a Mallorca, a l’aeroport de Son Sant Joan, segueixen les obres d’ampliació previstes en un pla del 2001 que es basava en un estudi d’impacte ambiental dels anys 90. També hem sabut que al port de Barcelona s’hi construirà una nova terminal de creuers per ampliar-ne encara més la capacitat. Això va aparellat amb una aposta com la de l’Hermitage, clarament orientada al turisme de masses, en uns terrenys d’un enorme valor urbà. A València s’insisteix en l’ampliació del port, que amenaça, entre altres coses, les platges del sud de la ciutat i la fràgil devesa que separa l’Albufera de la mar, salvada de l’especulació a començaments dels anys 80 per una intensa lluita ciutadana. I no hem d’oblidar que al Pirineu hom encara insisteix en la idea d’organitzar-hi uns Jocs Olímpics d’Hivern, que probablement implicarien desdoblaments de les carreteres que van cap a la Cerdanya per poder-hi portar més i més gent.

Són només els exemples més vistosos d’una incipient febrada desarrollista que sembla que es torna a imposar sobre el nostre territori. Com si no hagués passat res els darrers anys, com si no sabéssim el que sabem sobre el canvi climàtic, sobre el paper de les emissions del transport o sobre els efectes socials i ambientals del turisme de masses sense límits. Malgrat tota la xerrameca al voltant d’“un nou model” o dels “aprenentatges” de la pandèmia, la inèrcia del passat és tan forta que sembla que es vol imposar per sobre de tot, i de tothom.

Això sí, tots aquests projectes es cobreixen d’una pàtina verda: el nou aeroport serà un referent de sostenibilitat, les noves terminals de creuers acolliran vaixells nets, els avions aviat aniran amb hidrogen. La realitat, però, és que la depredació del territori que impliquen aquestes obres, i els increments d’emissions i de pressió sobre les ciutats i comarques afectades, són tot el contrari de la sostenibilitat. Per descomptat, els que impulsen aquests projectes faran discursos falsament afectats sobre l’emergència climàtica i la importància de la sostenibilitat.

És evident, però, que en temps d’emergència climàtica aquestes apostes pel desenvolupament sense fre responen a una lògica molt antiga que hauria d’estar totalment superada. Qualsevol intent de posar números als objectius de mitigació de l’escalfament global que plantegen els organismes internacionals indica que cal anar exactament en la direcció contrària de la que suggereixen aquests projectes. Malgrat tot el rentat de cara verd que se’n vulga fer.

L’amenaça que planteja el canvi climàtic és massa gran -existencial- per ignorar-la. D’altra banda, si ens hem de creure els que vaticinen uns feliços anys vint, potser hauríem d’anar alerta que fossin anys de benestar més equilibrat, ben repartit i sostenible. Perquè, recordem-ho, els feliços anys vint del segle XX van acabar amb el Crac del 29 i els convulsos anys trenta.

Jordi Muñoz és politòleg.