13/11/2022

La felicitat com a submissió

Un dels paranys més subtils amb què ens enfrontem actualment és el d’haver convertit l’objectiu de la felicitat en un poderós mecanisme de control social. L’obligació de ser feliç ho ha anat penetrant tot, des del més insignificant objecte de consum del qual s’oblida la practicitat per dotar-lo d’emoció, fins a l’educació, la salut, el treball i fins i tot la política, a la qual exigim que ens faci feliços. Parlo de la recerca obsessiva d’una permanent felicitat hedonista, que en ser contrària a la condició humana acaba produint més ansietat i frustració que no pas serenitat i fortalesa.

No es pot dir que sigui res gaire sorprenent. Es tracta de l’acompliment de la distopia amb què ens alertava Aldous Huxley al seu Un món feliç, de 1932. Al pròleg per a l’edició de 1946 –en l’entretant s’havia conegut la Segona Guerra Mundial– s’hi llegeixen idees que aclaparen per la seva capacitat visionària. Huxley pensa que anem cap a un nou totalitarisme que ja no governarà “a cops de porra i mitjançant piquets d’execució, fam provocada artificialment, empresonaments o deportacions en massa”, més que per inhumà perquè se n’haurà demostrat la ineficàcia. Per a Huxley, un estat totalitari realment eficaç és aquell en el qual els caps polítics i el seu exèrcit de col·laboradors controlaran la població d’esclaus sense haver d’exercir cap coacció damunt seu, perquè estimaran la seva servitud. Escriu: “Induir-los a estimar-la [la servitud] és la tasca confiada als ministeris de propaganda, als directors de diaris i als mestres d’escola”. I precisa: “Els Projectes Manhattan [en referència al que va desenvolupar la bomba atòmica] més importants del futur seran vastes enquestes patrocinades pels governs sobre allò que els polítics i els científics que hi participaran anomenaran el problema de la felicitat, o dit d’una altra manera, el problema de fer que la gent estimi la seva servitud”.

Cargando
No hay anuncios

Les conseqüències de l’obsessió per la felicitat hedonista són devastadores. De la immaduresa personal per haver crescut sobreprotegit al desenvolupament d’una cultura victimista que exculpa l’individu de qualsevol responsabilitat. De la recerca del plaer immediat al resultat d’una insatisfacció permanent. D’unes expectatives de benestar inassolibles a un pessimisme estructural tan injustificat com desmobilitzador. Com sosté Gilles Lipovetsky a Plaire et toucher (2017), caldria tornar a donar sentit a l’esforç, el treball, la innovació o la formació de la intel·ligència: no tot pot ser divertit tota l’estona.

Darrere d’aquesta ideologia, que se situa molt per damunt de dretes i esquerres, de tota mena de poders i de misèries, s’hi ha desenvolupat una gran indústria que mou milers de milions. És el que denuncien Edgar Cabanes i Eva Illouz al seu magnífic assaig Happycratie (2018), amb el subtítol Com la ciència de la felicitat controla les nostres vides, on desmunten el paper d’una psicologia positiva segons la qual la felicitat es construeix, s’ensenya i s’aprèn. ¿Com s’entén, si no, l’aparició d’aquestes noves “espiritualitats” on, en un marc falsament desinstitucionalitzat, hom se sotmet acríticament a l’autoritarisme del guru de torn que sovint no passa de ser un xarlatà de fira?

Cargando
No hay anuncios

La temptació de buscar la seguretat en la submissió i la docilitat en l’autoritarisme no és pas nova. És el refugi fàcil de la necessitat de fugir de la incertesa a què aboca la nostra condició. Que el coneixement i la consciència clara condueixen al dolor, ja n’advertia la Bíblia. El que és nou és haver passat del temor al pecat al temor a la infelicitat, de la coacció pel sentiment de culpa a la que causa l’obligació de ser feliços. És el gran salt mortal de què ens advertia Huxley: que per ser feliços acabem estimant la servitud. I com sempre, el gran desafiament és superar la por a la llibertat. Perquè, com se sol dir, una altra felicitat també seria possible.