Els feiners
En aquest país nostre la feina és una cosa més sospitosa que la corrupció. Aquests darrers dies, amb l’escàndol del contracte del PP per les mascaretes —amb una comissió indigna darrere—, s’ha tornat a constatar que la corrupció és acceptada com una més de les branques de l’economia espanyola. Qui n’havia de sortir perjudicat n’ha sortit reforçat, perquè, més que una política corrupta, Ayuso ha demostrat que és una bona germana. És com si bona part de la ciutadania ja sabés el pa que s’hi dona; s’ha admès passivament que tots els polítics faran tripijocs, i que el que s’ha de voler és una classe política que els faci a favor nostre, i no del rival o d’aquelles forces que no empenyen en el sentit identitari que ens ve de gust promoure. Si l’espanyolisme ha de créixer damunt del lladronici —un mal vell—, doncs que així sigui; millor això que no un pluralisme sospitós basat en la transparència i la llei.
La corrupció és un tribut més, una fatalitat que s’accepta com el mal temps; però les aigües s’han de canalitzar en el sentit que toca, i mirar que el màxim de terres s’abeurin d’aquesta aigua indigna. Tot això només es pot entendre com a residu d’una societat que ha viscut massa anys en dictadura, i a la qual quaranta anys de democràcia formal no han fet tornar exigent. Així s’entén la perdurabilitat de certs polítics en el càrrec, o que el periodisme nostrat s’encarregui més de les sèries de televisió nord-americanes que no d’explicar-nos per què cobrar 50.000 euros per la gestió d’un contracte per a la sanitat pública (una feina de dos dies) hauria de bastar per enjudiciar algú i fer-li perdre la cadira per sempre més.
Qui treballa és vist, al mateix temps, com algú a qui li falla alguna cosa. Amb la seva feina posa en relleu les mancances dels altres, que deuen sentir-se en fals o culpables, perquè si no fos així tampoc s’entendrien certes reaccions. En aquest país, es confia més en coses vaporoses, morals o identitàries que no en la realitat dels fets, que sempre, per definició, són concrets i, per tant, decebedors. Té més futur el venedor de fum que l’inventor de coses concretes, vertaderament aprofitables. Es malfia de la feina feta perquè en el fons no deixa de ser la constatació d’una decepció respecte del que podrien ser les coses, es prefereix el sòmines o el somiatruites que va de geni a qui realment fa que les coses passin. Són formes molt comunes de covardia, en un país on la corrupció s’explica, per sobre de tot, perquè la immensa majoria de les persones viuen cagades per la por, sobretot de si mateixes o de ser simplement el que són. Perquè allà on podem arribar amb la feina ben feta sempre serà un lloc inferior al lloc on ens porten els nostres somnis d’absolut, que per definició es basen en una utopia. També sobre aquest infantilisme hi creix la corrupció, que no deixa de ser una forma de por, la dels que saben que, al marge de remenar l’olla al seu favor, no tenen res més a què aferrar-se ni res a guanyar des de l’honestedat o el talent.
Melcior Comes és escriptor
