La fascinació per allò pagà
De totes les del calendari, possiblement la del carnaval sigui la festa més estranya. Té un lligam religiós, com la majoria de festes, però no ho és tant per afinitat com per una reacció rebel davant l’horitzó dels quaranta dies de penitència i austeritat que en teoria ens esperen, encara que avui la quaresma sigui un temps oblidat per la majoria de persones. És sorprenent, en tot cas, la permissivitat religiosa que tradicionalment hi hagut davant una celebració que naixia de la befa a la fe dominant al llarg de segles.
Aquesta tolerància sorprèn més encara quan veiem, precisament, la pervivència del carnaval en països de llarga tradició catòlica, com és el cas d’Espanya o Itàlia. El cert és, però, que sempre hi ha hagut una certa fascinació del cristianisme per les festes paganes, moltes de les quals han estat cristianitzades, però no totes, com és aquest cas. D’on surt aquesta fascinació? No suposa, de fet, un perill per a l’ortodòxia? Tot plegat és possible que tengui a veure amb el fet que el cristianisme és una religió que ha après a tolerar les contradiccions i les controvèrsies internes. Fixem-nos, si no, en la Bíblia, un llibre sagrat on, malgrat tot, podem trobar relats com el de Job, tot un al·legat contra la indiferència de Déu i a favor de la persona. També tenim relats duplicats i contradictoris, com ara la doble narració de la creació del món que llegim al Gènesi, o la vida de Jesús, contada en quatre evangelis entre els quals les divergències són gairebé tan nombroses com les coincidències.
Això no vol dir, evidentment, que el cristianisme no tengui les seves veritats incontrovertibles. Tota religió les té i diria que és un aspecte fonamental per no convertir la confessió religiosa en un moviment espiritual que tan bon punt apareix com desapareix. Però el cristianisme, especialment a la part occidental i gràcies a la influència hel·lènica, ha defensat aquestes veritats a partir d’un lligam entre la fe i la raó. Això no vol dir que afirmi que la creença en Déu o en la filiació divina de Jesús siguin un coneixement racional, com ho és el que la terra sigui esfèrica i giri al voltant del sol. Però sí que implica que se cerqui que la fe sigui raonable i això té una conseqüència important: només pot ser raonable si deixa un marge al pensament crític, amb totes les limitacions i matisos que vulguem. El cristià és un creient que només creix aprenent a conviure amb els dubtes, enraonant amb ells.
És per això que, en el catolicisme, els intents d’integrisme que hi ha hagut sempre han estat limitats en el temps i ben aviat s’han vist resposts per moviments d’oposició que n'han provocat la marginació. Aquest tarannà és important, i més avui, quan des de diferents àmbits ideològics es volen imposar veritats incontrovertibles i defugint tota crítica. Un poc de subtilesa catòlica no ens aniria gaire malament quan parlam de canviar valors morals o jugam amb la dignitat de les persones. I és que la discussió raonable ens enriqueix a tots, malgrat avui sembla que és preferible estirar-se els cabells com si ens caigués el cel damunt, tot perquè a algú altre se li ha ocorregut organitzar un carnaval alternatiu devora ca nostra.
