23/03/2023

Experts a fer negoci

4 min

No és la primera vegada que escric sobre això, ni serà la darrera. Però m’indigna profundament que qui més presència té als mitjans de comunicació, tant analitzant com proposant “solucions” al problema de l’habitatge, siguin els representants d’immobiliàries i promotores. Aquesta mateixa setmana ha tornat a passar. Semblava una distopia, però no ho era: agents immobiliaris, promotors i constructors dibuixant propostes sobre “habitatge assequible” des del castell de Son Vida.

Per començar, abordar amb un mínim de rigor la problemàtica de l’habitatge sense apriorismes ni interessos de part, sobretot des de la perspectiva de la problemàtica social, requeriria que les veus de qui pateix el drama de la manca d’accés a un habitatge siguin molt més presents; les veus de qui pateix els abusos del “mercat”; de qui viu en condicions d’infrahabitatge o en qualsevol dels supòsits possibles d’exclusió residencial… Els seus testimonis i les dades que les administracions haurien de recopilar haurien de gaudir si més no del mateix temps i espai que ocupen les informacions i tribunes sobre possibles solucions al problema de l‘habitatge quan conviden immobiliàries i promotors a parlar d’això. La desproporció és esfereïdora i demostra que els interessos d’alguns condicionen en bona mesura l’opinió pública (però no la realitat social).

No deixa de sorprendre’m que es presentin com a “experts en habitatge” individus o grups que en tot cas són “experts a fer negoci amb l’habitatge”. La seva perspectiva no és la dels drets socials, sinó la del negoci. Per tant, les seves propostes i recomanacions estan del tot esbiaixades pels seus interessos.

La llei de l’oferta i la demanda que tant fan servir aquests pseudoexperts sembla no operar per al propi mercat immobiliari: l’”escassetat” d’habitatges és la principal excusa per tornar a dir que el que cal és construir-ne més, però resulta que aquesta “escassetat” no ha condicionat en absolut que avui hi hagi més immobiliàries que en els temps del boom previ a la crisi financera i immobiliària de 2008-2012. No és que n’hi hagi més: és que n'hi ha més del doble que fa una dècada. Però, és clar, això no té res a veure amb els preus del que ells anomenen “el mercat residencial”. Ni les seves comissions ni balanços de beneficis, tampoc. Obviarem, com s’obvien també del debat públic, els abusos immobiliaris, des d’avals abusius per accedir a un lloguer fins a 'càstings' discriminatoris, passant per la pressió als veïns perquè venguin i continuar gentrificant tota l’illa.

Això ens duu a l’arrel del problema, que només s’insinua, de tant en tant: tenim un problema perquè l’habitatge és, tant constitucionalment com des d’un enfocament de drets humans, un dret, però en la pràctica, en contextos com el nostre, és un negoci tremendament lucratiu. Hi ha gent, massa gent potser, lucrant-se'n de manera descarada o, si voleu, “aprofitant les oportunitats de l’alta rendibilitat que ofereix el mercat immobiliari”. Aquest és el bessó, no cal fer-hi moltes voltes.

El sector és conscient que, tot i la inversió publicitària, comença a ser percebut negativament per la societat, perquè tot té un límit i fa estona que l’ha sobrepassat. Per això aquests dies donaven suport a les institucions públiques en la pressió cap a Brussel·les perquè s’incrementi el control a plataformes com AirBnB. Però es posicionen radicalment en contra de regular preus, o de limitar la venda a estrangers no residents d’alt poder adquisitiu, que adquireixen cases per viure-hi un mes o quinze dies i que també estiren els preus a l’alça.

La gran solució per a aquesta gent, que descarrega tota responsabilitat en les administracions, és “que els poders públics construeixin habitatge assequible”. “Les administracions no fan la seva feina”, diuen els mateixos que s’han beneficiat de tenir, en els darrers vint anys, un sector públic cada vegada més petit en relació amb un mercat que no ha dubtat a depredar, també, l’habitatge. Estic ben segur –perquè ja ha passat– que, quan les administracions recuperin un cert ritme de promoció pública d’habitatge, aquestes quedaran desertes, com passa també amb les licitacions d’escoles i centres de salut, perquè les constructores es queixen que els materials han pujat molt. Però, en realitat, allò que passa és que tenen més marge de benefici fent un xalet de luxe que un equipament públic. Sagnen les administracions (que s’hi deixen) amb males praxis com aturar obres per exigir més pasta. A veure què ens passaria, a qualsevol dels mortals, si ens donen una subvenció i, sense haver acabat d’executar el projecte, diem a l’administració: no, ara ho deix estar perquè trob que no m’has pagat prou.

L’administració continuarà indefensa davant aquests mercaders mentre no sigui molt més proactiva del que ho ha estat en la defensa del dret a l’habitatge. I això passa tant per posar límits al mercat com per afavorir una indústria no lucrativa de la construcció i la rehabilitació, tot aprofitant els fons europeus de recuperació, l’aposta per la formació professional i el deure de respondre a l’emergència climàtica.

Professor de la UIB
stats