L’ètica del salari mínim
El govern espanyol ha decidit apujar el salari mínim interprofessional en 15 € al mes, cosa que representa un 1,6% més. Tenint en compte que el cost de la vida ha pujat en els últims 12 mesos un 3,3%, els qui el cobren hauran perdut capacitat de compra respecte a fa un any. No obstant això, el governador del Banc d’Espanya ha manifestat reticències a la decisió del govern i les patronals s’hi han oposat. Cepyme, en concret, havia manifestat que una pujada de 19 € comportaria la destrucció d’entre 60.000 i 130.000 llocs de treball.
Aquesta lúgubre predicció recorda la que va fer el Banc d’Espanya després de la important pujada (del 22%) que va tenir lloc l’1 de gener del 2019; en aquell cas la destrucció havia de ser de 150.000 llocs de treball. A l’hora de la veritat, i contradient aquell pessimisme, al llarg del 2019 es van crear 400.000 nous llocs de treball.
La veritat és que és extraordinàriament difícil saber quin és l’impacte a curt termini de les pujades del salari mínim, ja que no podem fer com la medicina, que pot reunir dos grups de persones estadísticament equivalents per subministrar al primer un medicament i al segon un placebo i comparar què passa en un cas i en l’altre. En economia tot és més confús, perquè és impossible saber què hauria passat si l’1 de gener del 2019 l'SMI no hagués pujat. Al més que podem aspirar és a realitzar anàlisis basades en supòsits molt discutibles. El Banc d’Espanya ho acaba de fer respecte de la pujada del 2019 i, sintèticament, arriba a la conclusió que els treballadors que cobraven el salari mínim van experimentar una modesta pèrdua de probabilitat de seguir treballant (del 3,2%), i que els aturats van reduir també modestament la seva probabilitat de trobar feina (en un 2,7%).
Encara que l’impacte negatiu sigui molt petit, les pujades del salari mínim ens col·loquen en una disjuntiva ètica. D'una banda, el seu objectiu és afavorir un col·lectiu situat a la banda baixa de la societat –els treballadors que cobren poc–, però, de l’altra, perjudiquen uns col·lectius encara més desfavorits: els treballadors que també cobraven poc però perden la feina i els que ja no treballaven. Els detractors del salari mínim i de les seves pujades exploten a bastament aquest dilema.
Tanmateix, crec que el salari mínim planteja un altre dilema ètic que és bastant més important i de sentit contrari (les pujades afavoreixen els de més avall). Per posar-lo de manifest convido que ens fixem en Andorra.
Igual que tota Europa occidental, l’economia andorrana ha crescut moltíssim en els últims 50 anys. D’acord amb les dades del Banc Mundial, el seu PIB (“quant produïm entre tots”) s’ha multiplicat per 3,5. En aquest període, l’espanyol s’ha multiplicat per 3,4 i el francès, l’holandès, l’austríac o el belga ho han fet per 3.
Ara bé, el que resulta sorprenent del cas andorrà és que aquest creixement no es deu al fet que els andorrans siguin ara molt més productius, sinó fonamentalment al fet que ara n’hi ha més del triple que fa cinquanta anys. Mentrestant, la població espanyola ha augmentat “només” en un 40% i la de la resta dels països esmentats ho ha fet entre un 20% i un 30%. Per això, mentre que la renda per càpita (“a quant toquem”) s’ha multiplicat per 2,5 als països entorn d’Andorra, en aquest país només ha crescut un modestíssim 10%.
Aquest extraordinari patró de creixement té els seus inconvenients, però també els seus avantatges, i concretament ha permès un colossal desenvolupament immobiliari que ha beneficiat les empreses constructores i els propietaris de sòl rústic transformat en urbanitzable.
El mecanisme que ha permès a Andorra créixer d’aquesta manera ha estat la immigració, ja que quan Andorra diu que la seva població és de 77.000 persones, està incloent uns 44.000 immigrants que disposen de permís de treball i de residència (però no uns 6.000 que tenen el primer però no el segon).
Per aconseguir aquest flux d’immigrants, Andorra ha mantingut sostingudament un salari mínim poc per sobre de l’espanyol: prou baix per no encarir el seu turisme en expansió però prou alt per atraure el personal que requeria aquesta expansió. Així, a banda i banda del Pas de la Casa el salari mínim és avui 1.554 (França) i 1.121 €/mes (Andorra).
El turisme o l’agricultura espanyoles han fet el mateix: mantenir baixos els salaris del personal poc qualificat per evitar perdre competitivitat enfront dels tomàquets magribins i els hotels caribenys però prou alts per atraure el personal magribí i caribeny sense el qual ni produiríem tomàquets barats ni podríem construir nous hotels. Apujar el salari mínim em sembla, doncs, un deure ètic per deixar de fer una competència tan gran a l’agricultura i al turisme magribins o caribenys i permetre que alguna de la gent que es veu forçada a venir a treballar entre nosaltres pugui trobar feina allà on va néixer.
