Amb les estrelles que han apagat

M’arriba una mala notícia. Si escric que és trista ho trobo un eufemisme acomodatici, perquè la notícia anuncia l’assassinat d’una dona de vint-i-tres anys sense afiliació a cap grup violent, amb uns quefers molt com els meus; si dic que és una notícia horrorosa em sento tirant a hipòcrita, perquè jo no coneixia la seva obra abans que la matessin, ni sabia que existís com a persona. Amb tot, un cop he llegit una cosa que m’horroritza i m’entristeix, no puc desllegir-la. L’he de traduir –compartir-la, en una altra llengua o llenguatge: sentir-la.

Parnia Abbasi (2002-2025) va ser víctima de l’atac d’Israel contra Teheran la nit del 12 de juny i va morir amb el pare, la mare i el germà petit, tot i que la notícia afirma que l’objectiu dels míssils eren estructures nuclears iranianes. Abbasi s’havia llicenciat en Traducció d’anglès mentre n’ensenyava en una acadèmia, i diuen que ara treballava al banc on feia feina la seva mare mentre preparava unes oposicions. Abans, havia participat en un taller de poesia i, no fa gaire, en una entrevista a la revista Vaz-e Donya, ella havia dit que: “Conèixer els poetes, estudiar-los –això, per mi, va significar més que la majoria d’altres coses a la vida. I encara ara”.

No puc saber si havia llegit o llegia el palpitant assaig de Sawako Nakayasu –en català, jo hi he estat amb Dolors Udina. Tampoc puc saber si li interessava especialment la poesia de l’Holocaust, i si havia aprofundit en l’obra de Nelly Sachs i Paul Celan. No tinc temps per a preguntar-ho, no tinc ningú a qui preguntar-ho, i què en faria de la informació –se’ns obliga a escriure més de pressa del que es pot pensar. Tanmateix, gosaré d’assenyalar un espai comú amb ells, també en la tria de paraules: precisa, traçant un retorn a l’ecosistema compartit dels llenguatges de l’espècie humana i confiant en la traducció per a assilvestrar-lo. Gosaré fer una versió, a partir de la traducció del farsi a l’anglès de Ghazal Mosadeq, d’un dels pocs poemes que Parnia Abbasi va publicar –no pas de jove que era, sinó perquè no tenia tant la intenció d’atraure respostes, com la de sobreviure rellegint els versos que anava escrivint per a “sentir d’una manera profunda que aquells sentiments (eren) vius a dintre (seu)”.

L’estrella apagada. "Vaig plorar pels dos / per tu / i per mi // tu que bufes les / estrelles, les meves llàgrimes // al teu món / la llibertat de la llum / vers el meu // La persecució de les ombres // tu i jo arribarem a un final / en algun lloc / el poema més bonic del món / calla // tu comences / en algun lloc / a plorar el / murmuri de la vida // però jo finiré / jo cremo / jo seré aquella estrella apagada / al teu cel / com un fum."

M’imagino Abbasi resseguint les paraules, sentint que de veritat plora tant per ella com per l’altre, malgrat la consciència esgarrifosament premonitòria que les seves llàgrimes es percebran com una mena d’interferència, de record que no se sap d’on ve i que rega el nou començament del qui, llegint-la, és conscient de sobte de la pròpia llibertat a través d’ella. L’estrofa que conclou el poema remet, amb la velocitat i l’encanteri de l’estel fugaç, al vers que obre el recull Als estatges de la mort, de Sachs (en traducció de Feliu Formosa): “El teu cos dins el fum per l’aire”. 

La silueta gasosa de Parnia Abbasi es dibuixa al meu cel, ara. Aleno entre la paraula tu i la paraula jo i la que ha de fer tres (nosaltres); respiro la seva ombra. Demano un desig. Mentre espero que es faci realitat, continuo ocupant-me. “Diguem que com més temps dedico a escriure, traduir, fer art, més se’m barreja una cosa amb l’altra. Diguem que com més temps dedico a ser humana, a conèixer i preocupar-me per altres humans, les estructures convencionals de les relacions humanes més es barregen, es reagrupen i reinventen aquestes estructures”. “Diguem que la traducció és art”, proposa Nakayasu. 

I l’art què és, sinó posar el cos i l’experiència en una obra, sense falsejar el que se sent ni frisar que l’aplaudeixin. El poeta i traductor Arnau Pons publica i anota amb sentiment el quart llibre de Paul Celan. I jo, ara-després, sempre, vull cantar amb ells, a la Parnia Abbasi, la cançó d’aquests versos de La rosa de ningú –que senti que la sentim: Nosaltres cantarem aquella cançó d’infants, aquella / sents?, aquella / dels ho, dels mes, dels homes, sí, aquella / dels matolls i del / parell d’ulls posats allà com a / llàgrima-i- / llàgrima». “La remor de la font”, on la llengua és refugi construït amb, i no casa particular; on l’escriptura no és crossa, sinó ala, i canta sota el cobrellit d’estels –on hem de tornar a dormir de tant en tant, per a conjurar una paraula menys sedentària, una paraula nòmada i assilvestrada que digui tambéamb les estrelles apagades.