TRIBUNA OBERTA

L’estratègia de la por

Les autoritats sanitàries no es cansen de repetir-ho: el coronavirus ha vingut per quedar-se i ens hi hem d’acostumar. En aquests moments estam en plena segona onada i els experts ja parlen d’una tercera, cap a final d’any. Tot dependrà del comportament de la gent. Molts ja ho veien venir a principi d’estiu, quan es va iniciar l’aixecament de bona part de les restriccions i, malgrat tot el que havia passat, molta gent, sobretot la gent jove, semblava no tenir por del virus.

Crida l’atenció que la por, o la seva absència, està essent un factor important en aquesta pandèmia, com ho són els llits de les UCI o els antivirals. La por ha estat sempre un mitjà poderós de control social en moments de crisi com aquest i, de fet, el govern de l’Estat no va dissimular gaire el seu ús tot just en haver declarat l’estat d’alarma, amb la policia al carrer i amb rodes de premsa diàries amb personal uniformat donant xifres de detencions i denúncies.

És veritat que aquesta imatge de la passada primavera ha canviat per a les successives onades de covid-19, però la por continua essent un factor decisiu en el control polític i sanitari de la pandèmia. S’ha abandonat el llenguatge bèl·lic inicial i la identificació d’un enemic concret: primer varen ser els xinesos i els visitants estrangers, més endavant els temporers o els joves i les seves festes. Ara, en canvi, l’estratègia es difuminar aquest enemic, esvair-lo. No cal fer-ne una identificació concreta perquè ara l’enemic real és qualsevol de nosaltres. Les dades acrediten que la majoria de rebrots es provoquen a l’àmbit privat, a festes familiars o reunions d’amics, uns espais que les autoritats no tenen capacitat per controlar. Per això, l’única alternativa sembla ser la de la por i la culpabilització de les persones. S’ha de fer entendre a la gent que el virus és present als carrers i dins els nostres edificis i, per aquest motiu, si qualsevol de nosaltres abaixa la guàrdia, pot acabar essent l’origen d’un rebrot i haver de respondre de les seves conseqüències. I la gent agafa por.

És per això que els missatges oficials ara ja no se centren en el nombre d’infectats o en com evolucionen les corbes, sinó que es focalitzen en les mesures restrictives que es van imposant i que es modifiquen gairebé setmanalment. L’amenaça constant de denúncies i més restriccions crea l’angoixa d’haver d’estar pendent dels canals oficials i dels mitjans per conèixer les darreres novetats: si podem sortir al carrer a fer un passeig o no, a quina hora tanquen els bars o si podem menjar crispetes al cinema. A més, amb aquestes noves mesures s’ha configurat un sistema de càstig i recompensa ben particular, de manera que els barris i els pobles que es comporten bé tenen menys restriccions que els que es comporten de manera insolidària i incívica, que són castigats. El fet que, en general, els barris amb més incidència del virus siguin els més pobres, amb una major densitat de població i amb uns serveis sanitaris i socials més precaris, contribueix a agreujar encara més la seva estigmatització social.

Òbviament, les autoritats sanitàries tenen al seu favor un argument important: les mesures que s’adopten semblen efectives. La por del contagi, la denúncia del veí o d'haver de suportar més restriccions funciona, però el que no ens conten són els efectes que aquesta estratègia de la por pot tenir a mitjà i llarg termini en la gent. La por pot ajudar a controlar els contagis, però no ens farà millors persones.

La por, encara que sigui col·lectiva, arrela dins cada un de nosaltres singularment i fa que ens arrepleguem i ens arrufem en un raconet de la nostra existència, allunyats de tot allò que ens pot danyar o afectar. Davant la por, l’individu cerca sobreviure al nivell més bàsic i no dubta a renunciar a drets i llibertats, però també als vincles amb l’altra gent, fins i tot en la seva dimensió afectiva.

Les persones que han hagut de viure en règims totalitaris han pogut experimentar com la por fa que els fills denunciïn els pares o que les famílies es trenquin perquè, al final, tots podem ser culpables o delators. En la nostra situació no hem arribat a aquests extrems però l’ús de la por s’ha estès d’una manera molt subtil, de manera que no sembla gaire perceptible, però hi és present. Podríem pensar en un procés de liquiditat de la por, seguint la terminologia de Zygmunt Bauman. En tot cas, el que podem tenir clar és que, amb virus o sense virus, una societat cohesionada per la por és una societat malalta. Com en moltes altres qüestions, la victòria sobre el covid-19 no hauria de ser a qualsevol preu.

EDICIÓ PAPER 28/11/2020

Consultar aquesta edició en PDF