OPINIÓ
Opinió 12/04/2019

L'estratègia del vot inútil

i
Biel Vicens
4 min

Biòleg, professor i expolíticTot just abans de les eleccions britàniques de 2015, fins i tot Timothy Garton Ash, reconegut analista i intel·lectual de la Universitat d'Oxford, defensava el vot útil ('tactical voting') davant les possibles conseqüències electorals: Gran Bretanya podria abandonar la UE, Escòcia independitzar-se del Regne Unit, haver-hi retallades dràstiques, deteriorament de les llibertats civils, etc. La idea era “votar amb el cap i no amb el cor” a fi de “garantir la supervivència del centre, no just el centre liberal de la política britànica, sinó també el centre de la mateixa Gran Bretanya”. Fruit d'aquelles eleccions, Cameron va poder formar govern conservador gràcies a una ajustada majoria absoluta i després, des de llavors ençà... tots sabem què ha passat.

Amb el vot útil (també anomenat estratègic), el votant no opta per la seva primera preferència política, sinó per una altra opció en funció d'un eventual resultat de les eleccions. En general, es pretén no “malbaratar” el vot i concentrar-lo en una segona opció més viable. D'aquesta estratègia, els detractors en recriminen l'efecte polaritzador, atès que afavoreix clarament els partits hegemònics i impedeix el desenvolupament de noves alternatives. Fins i tot, hi ha qui parla d'una certa perversió democràtica o de la poca legitimitat moral.

Tot i que mai no m'ha convençut, jo no gosaria criticar tant aquest tipus de vot i menys encara en qüestionaria la legitimitat moral. La democràcia, sortosament, té molts camins per on transitar. El cert, però, és que en determinats escenaris polítics extremadament polaritzats –com ara l'actual, a l'estat espanyol– la pressió mediàtica per un costat i, per l'altre, la crida reiterada i abusiva al vot útil per part dels grans partits pot arribar a contrariar, embafar i afartar l'electorat. Ara mateix, l'electorat progressista n'és especialment la víctima. Dissimuladament o sense cap objecció, interessa polaritzar encara més l'escenari polític i exhortar l'electorat d'esquerres al vot útil (majoritàriament PSOE, en menor grau Podemos) a fi de barrar el pas a la dreta, ara desbaratada, a l'extrema dreta i per descomptat al “desafiament catalanista”. L'estratègia del vot útil no pot ser més clara, contundent... i simple!

No insistiré en tot el que ja s'ha dit sobre els teòrics receptors del vot útil progressista (prioritat de pacte amb C's, discurs federal desaparegut, feblesa interna ...), però sí que m'agradaria afegir alguna observació sobre la pretesa idoneïtat d'aquest vot. És ja inqüestionable que el model constitucional i territorial de l'estat espanyol fa estona que mostra signes d'esgotament. El Procés de Catalunya no ha fet més que accentuar-ho i ha palesat el fracàs de la concepció uninacional en què s'ha basat sempre el règim del 78. Arribats a aquest punt, és obvi que ni el PP, ni C's, ni Vox estan disposats a replantejar aquest model, ben al contrari, els atacs a l'autogovern, la llengua, l'ensenyament i la cursa per veure qui es mostra més radical demostren l'afany de recentralització i homogeneïtzació d'aquests partits. De fet, en política, no oblidem que el radicalisme sovint és l'instrument perfecte per amagar els fracassos propis.

Però a l'altre costat de la polaritat que ara tant interessa, tampoc s´hi troba ja cap solució. Una vegada s'ha fet pinya amb el 155, s'ha amansit el líder socialista, s'ha combregat amb la persecució judicial d'un referèndum, s'ha enterrat la “plurinacionalitat” i, lamentablement, s'és ostatge de la pressió reaccionària de la dreta tricefàlica, poca alternativa es pot esperar. Ara mateix, a l'esquerra espanyola, hi ha una absoluta incapacitat per reconduir l'actual situació i començar a replantejar el model d'estat. Fins i tot quan els més agosarats del PSC parlen encara de trobar “l'encaix” adequat per Catalunya ho fan assumint prèviament la condició de subalternitat. En aquestes altures, si cal “encaixar” res, deu ser perquè mai no s'ha arribat a assumir veritablement la igualtat nacional.

En conseqüència, des d'una perspectiva no espanyolista, difícilment és admissible la pretesa utilitat del vot útil tal com s'està articulant. Ben al contrari, més aviat és un vot que condiciona l'enquistament del sistema i a la llarga, empitjora la situació. De fet, si ara mateix existeix un vot estratègic útil, és probablement aquell que permet mantenir o reforçar les diverses opcions polítiques dels anomenats nacionalismes i sobiranismes perifèrics, implantats a Catalunya, Galícia, Illes Canàries, País Basc i Navarra, i en menor mesura a Aragó, País Valencià i les Illes Balears. Paradoxalment, la seva contribució, tot i que lamentablement no sigui coordinada, serà l'única que pugui estabilitzar i reorientar l'escenari polític espanyol. Opcions com per exemple la coalició Veus Progressistes a les Illes Balears segurament són ara mateix les úniques veus que poden defensar i reivindicar la diversitat nacional i cultural de l'estat espanyol i la necessitat imperiosa de repensar el model. I ho poden fer sense les claudicacions, els sucursalismes, les ambigüitats i les incoherències ja inherents a l'esquerres espanyoles.

No obstant aquesta perspectiva diferent, continua essent difícil defensar l'anomenat vot útil o estratègic. Tanmateix, sempre existirà. Ara bé, si és així, com a mínim hauríem d'assumir que el millor vot útil és aquell que no es fa en previsió dels resultats d'una determinada formació política, sinó en funció de la voluntat i capacitat de regeneració i canvi que demostri. Altrament, em tem que el pretès vot útil acabarà sent una estratègia simplement inútil.

stats