10/06/2022

Estimar bé

2 min

Som la generació que aparentment té més mecanismes per viure l’amor en plenitud. Tenim emoticones infinites. Stickers i gifs. Tenim formats de relacions que, més o menys tancats, més o menys oberts, conviden a trobar escenaris fets a mida. Tenim aplicacions per conèixer gent i per tenir-hi sexe. “Soc un home normal, amic dels meus amics, que cerca una dona normal”. A vegades aquests éssers normals es troben, i aleshores poden començar a definir fins a l’extenuació el seu model de relació: què som, què volem ser, quin tipus de vincle ens escau, quant calculem que serem capaços de suportar-nos l’un a l’altre abans que l’algoritme ens tempti amb la novetat. 

El romanticisme, tan denostat i culpable actual de les relacions més tòxiques i dependents, és l’enemic públic número u d’una societat lliurada al recel i al pragmatisme, al consum bulímic de cossos i ànimes, en el millor dels casos, o a l’escepticisme viscut en silenci i aixoplugat sota el paraigua de l’individualisme, de la persona completa que només necessita la pornografia i els amics, sobretot els amics, que les parelles van i venen i els amics són per sempre i etcètera.

Som la generació que aparentment té més mecanismes per viure l’amor en plenitud. I, tanmateix, aquesta plenitud no sembla que impregni els vincles emocionals de les persones que ens envolten. Hi ha, això sí, una tendència a enaltir el propi mecanisme en detriment dels altres, és a dir, de les tries sentimentals diferents. De fet, el mateix concepte de tria, suposat baluard de la llibertat personal i interpersonal, és permanentment qüestionat quan la tria sentimental aliena no coincideix amb la pròpia, i agafen embranzida aleshores els discursos moralistes i pseudosociològics que condemnen la tria diferent a la categoria de tria inconscient o inconsistent o irresponsable si parlem d’amor: no ets tu, és el que t’han inculcat. 

Les pel·lícules que varen vertebrar les tardes de diumenge dels nascuts als vuitanta i als noranta han estat al punt de mira dels moviments que busquen sanejar les relacions sentimentals. I amb motiu: era important revisar els rols caducs, les trames obsoletes i casposes que definien amb una èmfasi especial les històries d’amor d’aquelles pel·lícules. Fa temps, però, que les històries estan començant a introduir canvis de paradigma significatius, i no s’obseva, ni tan sols en els més joveníssims, una millora d’alguns dels codis heteropatriarcals més estantissos: la gelosia, els tarannàs possessius, la cosificació de la dona o la submissió continuen sent part d’una idiosincràsia que, per edat i educació, hauria de contradir unes estadístiques molt penoses i vigents. 

Som la generació que aparentment té més mecanismes per viure l’amor en plenitud. Però no sé si som la generació que estima més i millor, i ni tan sols tinc clar que siguem la generació que té més mecanismes mentals i emocionals per assumir les conseqüències de viure l’amor en una plenitud que, necessàriament, serà volàtil, incerta o irregular. I és que som la generació de les emoticones i les aplicacions i les opcions infinites. Però també la de la por i la impaciència, la de l’escepticisme i la pressa. I clar, així no hi ha qui estimi bé.

Laura Gost és escriptora

stats