OPINIÓ
Opinió 09/03/2019

Estelles

i
Joan Melià
3 min

Un cop d'ull al puny enguantat va ser el veredicte del jutge que condemnà el pobre de l'ull de vellut a pagar una indemnització al senyor del guant.

De tant en tant, armat de motor de serrar i de picassó (o 'destral de tascó'), vaig a fer llenya. Solc acabar baldat, esbraonat, rapinyat i amb qualque cop. I no és que les soques o les branques hagin exercit violència en contra meva; en els pitjors casos, resistència passiva (hi ha qualque rebassa que no hi ha qui l'estelli). L'única violència la hi pos jo.

L'1 d'octubre, les forces dites de l'orde eren a Catalunya, ben armades, per a fer estelles. En acabar la jornada, n'hi va haver que, diuen, acabaren rebentats i amb qualque nafra, però, com jo quan vaig de llenya, no necessitaren cap atenció que anàs gaire més enllà de l'esparadrap o la mercromina. Malgrat l'evidència, resulta que el relat que se'n fa –tot i la gran quantitat d'imatges que el desmenteixen– és que tals lesions són fruit de la violència dels votants. Com si jo en culpàs la llenya perquè, quan hi arrib, les estelles no es fan totes soles.

Si no fos per la gravetat de les conseqüències que aquestes tergiversacions tenen, podríem continuar fent-ne bromes. Per poc que hàgim seguit les declaracions dels testimonis en el judici de l'1-O, haurem vist que hi abunden exageracions, oblits i, fins i tot, mentides flagrants amb la finalitat d'apedaçar el relat de les acusacions. Sospit, però, que totes aquestes irregularitats no tendran conseqüències per als qui les cometen, perquè fa la impressió que per al sistema jurídic espanyol i per a la majoria del mediàtic i, segons sembla, de la població, en aquest cas, el fi justifica els mitjans. I el veredicte del tribunal no es farà atenent què va succeir, sinó a partir del relat que es construeix dins la sala del judici, amb la particularitat que, segons denuncien, s'hi coarta la participació de testimonis, imatges i proves que desmentirien la història construïda per la fiscalia o evidenciarien la falsedat d'afirmacions o les contradiccions dels testimonis que la confirmen. De la mateixa manera, la violència injustificable i evident de la policia l'1-O tendrà, si en té, conseqüències ínfimes en comparació amb les que tendrà la inexistent violència de la gent. Ni, tampoc en tendrà, la tudadissa de diners que va suposar el trasllat a Catalunya dels policies amb la finalitat d'evitar una cosa tan perillosa com una votació.

El valor suprem és la unitat d'Espanya i per a salvaguardar-la qualsevol recurs és vàlid. Qualsevol cosa que facin els nostres és justificable: la falsedat, la il·legalitat, la violència. Mala estratègia per a la convivència.

L'altre extrem d'aquesta consideració dels 'nostres' s'exemplifica amb el cas Contractes. El jutge l'ha arxivat perquè considera no provat cap delicte. Des de l'entorn de MÉS hi ha hagut mostres de satisfacció. Des de les formacions rivals deuen estar relativament satisfetes perquè, tot i la innocència, MÉS no n'ha sortit indemne. Record que, des del moment que la denúncia va sortir a la premsa, s'anuncià l'expulsió de Jaume Garau i es van forçar una sèrie de dimissions de les àrees de turisme i de cultura, cosa que de rebot va provocar algunes importants baixes més en solidaritat. La Justícia no els ha trobat punibles, però el partit ja els havia castigat per endavant, reblant, així, la percepció de culpabilitat. I s'havia autocastigat amb la pèrdua i la desactivació d'afiliats ben vàlids. No és la primera vegada que, en aquesta formació, passa; sense anar més lluny, hi ha el cas dels trens, que implicava Antoni Verger i Gabriel Vicens.

Amb la voluntat de mostrar-se com una formació immaculada, sembla que obliden que 'pur' (com 'innocent') en català té més d'un significat. És una mina per a desmuntar el partit presentar denúncies contra els membres més destacats, no cal que la justícia els condemni, el mateix partit s'encarrega de fer estelles i de pegar-se el tir al peu.

En política, i en molts altres aspectes de la vida, no es tracta de donar suport als nostres perquè són els nostres. No cal donar suport incondicional, però sí condicional. Si cometen delictes, si actuen malament han de ser tan criticables o imputables com els altres. Però si els consideram nostres deu ser perquè hi tenim confiança. Una confiança que hauria de ser prou sòlida per a, quan els ataquen, mantenir-la mentre no es demostri que les acusacions tenen fonament. No posar-se a fer estelles tot d'una. Es comença fent estelles i al final només en resta cendra.

stats