03/12/2021

L’esquerra alemanya vira cap al laborisme

3 min
Miners a l'atur aprenen un nou ofici en un taller del govern britànic a Hertfordshire, el maig de 1931.

En un article aparegut en aquestes pàgines el 28 de setembre, la professora Dalia Marin analitzava el sorprenent triomf electoral de l'SPD , que li ha permès liderar una coalició semàfor (socialista-verd-liberal) que es disposa a recollir el relleu de les mans d’Angela Merkel. El triomf era inesperat perquè l’SPD –com tants partits d’esquerres occidentals– portava molt de temps perdent suport entre els seus votants tradicionals: els treballadors i la classe mitjana-baixa.

Per a Marin, la clau de l’èxit rauria en una campanya basada en la idea del retorn de la dignitat a aquests col·lectius, amb eslògans com “Una política social per a tu” o “Respecte per a tu”.

Ignoro fins a quin punt aquests eslògans han pesat, però voldria cridar l’atenció sobre un dels punts més concrets i importants del programa electoral de l'SPD, un punt que la resta de socis ha acceptat incorporar al programa de govern: l’augment del salari mínim de 9,6 a 12 €/hora en el primer any de govern. Es tracta d’un augment important. Concretament, del 25%, el que ens porta a la memòria la pujada que el govern del PSOE va aprovar l'1 de gener del 2019, que va ser del 22,3%.

Ara bé, la mesura que la coalició alemanya està a punt de prendre té una transcendència molt més gran perquè afectarà profundament el model productiu alemany. Vegem per què.

Per fer-ho, resulta útil comparar el salari mínim que proposa la coalició alemanya amb l’últim que ha aprovat la coalició espanyola. El primer serà, com hem dit, de 12 €/hora, i el segon és de 965 €/mes (en 14 pagues). Per presentar-los de manera homogènia, la Unió Europea expressa els salaris mínims dels països membres en forma de 12 pagues mensuals, i en aquest cas el salari mínim alemany equivaldrà a 1.981 €/mes i l’espanyol equival a 1.126 €/mes.

Ara bé, Alemanya pot pagar millor als seus treballadors perquè té una economia més productiva. Per tant, és important comparar les dues xifres en relació amb allò que cada país pot pagar. ¿I quin és el màxim que cada país podria pagar? El que resultaria de dividir tota la producció del país –el seu PIB– entre tots els treballadors ocupats. L’any 2019 (l’anterior a la pandèmia), per exemple, Espanya va produir 1,24 bilions d’euros amb 19,75 milions d’ocupats, cosa que significa que, de mitjana, cadascun vam produir 63.000 €. Les 14 pagues de 965 € equivalen al 20% d’aquella productivitat mitjana.

Aplicant el mateix càlcul a Alemanya, resulta que la flamant coalició es disposa a apujar el salari mínim alemany no fins al 20%, sinó fins al 31% de la productivitat alemanya. Per tant, el salari mínim alemany serà –sempre en relació amb el que cada país pot pagar– un 55% més elevat que l’espanyol!

Haig de dir que un salari mínim equivalent al 31% de la productivitat laboral és molt superior al que cap país occidental (que jo sàpiga) té o hagi tingut. En els seus millors moments (durant el tardofranquisme), l'SMI espanyol equivalia al 25% de la productivitat, el francès (durant els dos primers governs de Mitterrand) al 23%, i el britànic (ara) al 24%. Per tant, els alemanys estan trencant un sostre de vidre.

En qualsevol cas, el que vull remarcar és que la promesa de l'SPD de retornar la dignitat a la seva base electoral no era només retòrica, sinó que es traduïa en una mesura molt pràctica: l’eliminació del fenomen dels treballadors pobres a base de declarar il·legals els salaris indignes.

Amb aquesta mesura, l'SPD retorna al laborisme: a tornar-se a ocupar de la millora de les condicions laborals dels treballadors de base. L’SPD no va ser l’únic partit d’esquerres que va abandonar aquesta política (recordem els conflictes del PSOE amb els sindicats, el New Labour de Tony Blair o les liberalitzacions comercial i financera de Bill Clinton), però potser va ser qui ho va fer d’una manera més sistemàtica amb l’adopció de l’Agenda 2000 per part dels governs de Schröder.

Però més enllà de la fórmula d’èxit de l’esquerra alemanya, el que realment importa és que un salari mínim tan alt exigirà als empresaris una alta productivitat a les seves empreses, i això és crucial, perquè una alta productivitat és l’única manera que Alemanya pugui mantenir el seu generós estat del benestar.

Per contra, un model com l’espanyol, que permet que algunes empreses i sectors sencers puguin basar la seva competitivitat en els salaris baixos, està condemnat a la mediocritat i, tard o d’hora, a retallar el seu també generós estat del benestar. I vull insistir que no estic suggerint que l'SMI espanyol hauria de ser tan alt com l’alemany, sinó tan alt en relació amb la productivitat espanyola com ho serà l’alemany en relació amb la productivitat alemanya.

Que els partits de dreta i les patronals es resisteixin a la pujada de l'SMI forma part del seu ADN. La qüestió és si els partits d’esquerra seran capaços d’aprendre de l’exemple alemany. Col·lectivament, ens hi juguem molt.

stats