Espiats de segona
¿És compatible que a l’estat espanyol sigui constitucional que hi hagi partits polítics legalment inscrits que tinguin com a objectiu assolir la independència d’un territori i que, alhora, es doni barra lliure al Centre Nacional d’Intel·ligència perquè faci el que vulgui amb la finalitat de prevenir, detectar i neutralitzar els grups o persones que defensen democràticament la independència, amb el pretext que són una amenaça per a l’ordenament constitucional?
Com hem vist reiteradament, i no ens calia viure l’episodi d’espionatge massiu del cas Pegasus, les posicions polítiques vinculades a l’independentisme no han estat mai acceptades com una opció veritablement legítima pel sistema polític espanyol. De manera sistemàtica hi ha hagut un discurs en què s’ha vinculat la independència amb la violència i el terrorisme, presentant els seus partidaris com els enemics del poble.
La ministra de Defensa no podia ser més explícita quan va reconèixer en seu parlamentària que contra l’independentisme tot s’hi val. Què ha de fer l’Estat quan es vulnera la Constitució?, es va preguntar Margarita Robles per justificar que s’espiï presidents de la Generalitat, parlamentaris, advocats, activistes i familiars de tots aquests. Per a ella, i per a molts com ella, l’independentisme és una opció legal i democràtica sempre que no governi i sempre que perdi eleccions, però quan això no passa, les regles i els principis de la democràcia i l’estat de dret poden quedar en un segon terme perquè les raons d’estat tot ho emparen i tot ho justifiquen.
El que no ha aclarit la senyora Robles és què significa exactament vulnerar la Constitució. El govern espanyol vulnera sistemàticament la Constitució, tal com acrediten les sentències que tot sovint dicta el Tribunal Constitucional anul·lant articles i normes que no respecten el marc competencial. ¿Justificaria, això, que es vulneressin els drets fonamentals dels ministres i diputats espanyols? I quan Vox renega de determinats drets civils i polítics o proposa abolir l’estat de les autonomies, consagrat a la Constitució, ¿vol dir que ja hi ha carta blanca per espiar el mòbil de Santiago Abascal i dels dirigents del partit ultra, i també de les seves famílies? ¿O és que potser ja està passant i no ho saben? I els partits que es defineixen com a partidaris de la república, ¿també vulneren la carta magna, que perpetua la monarquia? En aquest cas, ¿Podem també és un objectiu del CNI perquè defensa una opció discrepant amb la Constitució?
La democràcia defectuosa de la qual parla The Economist no és una classificació capriciosa. Quan l’independentisme s’ha situat en el carril central de la política, condicionant el discurs de tothom, els grans principis democràtics que tants discursos han omplert queden en paper mullat per l’evidència dels fets. Per a l’estat espanyol, l’independentisme no és una opció democràtica legítima sinó que és una anomalia que cal combatre i extirpar, peti qui peti, sabent que la finalitat sempre justificarà els mitjans.
Aquesta concepció del pluralisme polític no dista gaire de la concepció del pluralisme lingüístic. Aquells a qui els sembla bé que s’espiï els independentistes catalans pel simple fet de ser independentistes (i, de vegades, pel simple fet de ser catalans) són els mateixos a qui els sembla molt bé que hi hagi diverses llengües oficials però amb la condició que només s’utilitzi el castellà, perquè la resta de llengües fan nosa i no cal que s’utilitzin ni a l’escola, ni a la justícia, ni en l’etiquetatge, ni en pel·lícules i sèries, per posar-ne alguns exemples. La llengua catalana, com l’independentisme, creuen que són anomalies que cal corregir i que només fan gràcia quan són una cosa folklòrica.
Senyora Robles, ¿sap què ha de fer un estat quan hi ha una part de la gent que defensa un model territorial diferent? Ha de posar les urnes, ha d’escoltar, ha de fer política en el sentit més noble de la paraula i ha de defensar els drets de tota la ciutadania, tant si pensa allò que a vostè li agrada o li convé com si pensa tot el contrari. El que segur que no ha de fer un estat és perseguir per terra, mar i aire els que dissenteixen i defensen altres projectes legítims i democràtics. Intervenir massivament i sense control les comunicacions és exactament el contrari del que ha de fer un estat democràtic i de dret. I, quan això passa, el que ha de fer un estat és investigar-ho, denunciar-ho i assumir responsabilitats, tant si el telèfon és del president espanyol o de la ministra de Defensa, com si és del president de Catalunya o de qualsevol ciutadà.
La celeritat amb què la Moncloa ha portat als tribunals l’espionatge del telèfon de Pedro Sánchez demostra que hi ha espiats de primera i espiats de segona, als quals no cal que l’estat protegeixi els seus drets. No és cap sorpresa, certament, però és una indignitat.
