27/03/2022

Espanya a Catalunya, més que una selecció

2 min

Sempre hi ha algú que sentencia que no s’ha de barrejar la política i l’esport i a continuació s’emociona amb l’himne del seu país quan l’interpreten abans d’un partit o just després d’una medalla. Això és així perquè en la cosmovisió d’aquest aficionat no barrejar la política i l’esport significa que la seva selecció no té res a veure amb la política, perquè és una selecció “normal”, la de tota la vida, la de tothom. I, d’acord amb aquesta interpretació, són els autononòmics que voldrien que la seva selecció fos “normal” els que volen fer política a través de l’esport.

O sigui que els 35.544 aficionats que dissabte van omplir l’estadi de Cornellà-El Prat per veure l’Espanya-Albània i cantaven enfervorits “¡Yo soy español, español, español! ”, o els que van desplegar una bandera espanyola de 50 metres amb l’skyline de Barcelona, no estaven fent política. Això ja està inventat i se’n diu nacionalisme banal. El fervor patriòtic va arribar a tal volum que Luis Enrique va dir en acabat que no recordava un partit en què l’afició hagués animat tant.

La sobreexcitació del personal en un partit amistós contra la molt atractiva Albània va demostrar que, a Catalunya, la selecció espanyola és més que una selecció, és la idea que crida més que totes les altres, i per això s’esgargamella i gesticula aparatosament, entre l’orgull i l’avís a navegants, per què sembli que és la de tothom. Haver de cridar així per afirmar que Espanya jugava a casa vol dir que l’ambient no ho va ser gens, de normal. Al contrari, no va fer més que subratllar que hi ha alguna cosa entre Catalunya i Espanya que no és normal.

stats