I si està escrit?
Ho he de reconèixer: com un nombre gens menyspreable de lectors joves dels Països Catalans, fa setmanes que estic obsessionat amb el tema del tarot. I dic que ho reconec perquè de vegades sembla que a un li hagin de fer vergonya tots aquells aspectes vinculats amb l’inconegut, amb la imaginació de mons possibles o amb una eina tan senzilla i alhora tan potent com pot ser la intuïció. Parl, és clar, del petit esclat que s’està produint en la nostra cultura arran de la publicació del llibre I llavors em va dir, creat conjuntament per la tarotista i artista multidisciplinària Amor Estadella (Badalona, 1937) i el poeta, joglar i personatge de l’invisible Oriol Sauleda (Sant Pol de Mar, 1993).
El llibre, publicat per Edicions Poncianes, parteix d’una experiència personal que s’obri al lector com una invitació: els berenars entre Sauleda i Estadella, que s’allargaven durant hores a la casa d’ella, situada en un poblet del Pallars. Allà parlaven dels arcans, de la creació, del potencial sagrat de la persona. Ara han tingut la generositat de compartir-ho amb el món. El resultat és un llibre que arriba amb proposta, ni més ni menys que el primer joc de cartes de tarot en català. Estadella ha redibuixat els 22 arcans majors per ajustar-los més a la lectura que en fa ella i n’ha eliminat corones, ceptres, espases i símbols religiosos o jeràrquics. Queden, així, nus de condicionants terrenals i plantegen un significat amb més essència. Al llibre ella els explica, amb una prosa que podríem considerar força poètica, i cadascun dels arcans va acompanyat d’un poema de Sauleda que obri l’explicació i d’un sonet que la tanca, i que Estadella afirma que de vegades són més clars i directes que les seves explicacions.
El resultat no us el diré, perquè pens que ha de ser diferent per a cada persona. És a dir, per a cada sensibilitat. Però volia compartir, en primer lloc, la celebració de l’existència d’una iniciativa com aquesta en un àmbit editorial de vegades limitat com pot ser el català i, en segon lloc, fer constar el canvi de visió de determinats aspectes que m’està suposant a mi. No només des d’un pla vital o personal, que també, sinó com a escriptor: si Eliot, si Kafka, si Borges, si Rodoreda es varen inspirar en el tarot i en els arquetips que planteja a l’hora de construir les seves obres, per què no fer-ho des d’avui? La mateixa Estadella afirma que la seva vida ha estat lligada a tres poetes: Joan Brossa, el felanitxer Miquel Bauçà, amb qui tingué una relació sentimental, i el mateix Sauleda. Fins on arriba, idò, la influència del tarot en els nostres creadors? N’hem estat sempre conscients?
Hi ha qui diu que el futur, o el destí, estan escrits en algun lloc i que no sempre sabem interpretar-lo. I més enllà de les prediccions anecdòtiques de “salut, doblers i amor”, que Estadella defuig al llibre, les cartes poden ser miralls on confrontar les nostres pors i alegries, la nostra imaginació. Perquè tal vegada el transcurs de les coses no està escrit, però el que demostren projectes com I llavors em va dir és el plaer i l’estímul immens que pot suposar aprendre’l a llegir.
