29/10/2021

Escarrer i Valtònyc

Les directrius d'Europa per gestionar els fons Next Generation (descarbonització, digitalització, reindustrialització, diversificació) van just en el sentit contrari a la inèrcia de l'economia de les Balears. És a dir, la Unió Europea diu no al monocultiu turístic, al turisme de masses i a la pràctica del turisme com a consum de territori i recursos naturals; diu no, en resum, a empresaris com Gabriel Escarrer i a empreses o grups d'empreses com Melià Hotels. El model balear representa el passat, i Escarrer i Melià Hotels representen, millor que ningú, el model balear. Si d'una cosa poden presumir a can Escarrer és de ser els autors del turisme de masses i gatera simbolitzat per Magaluf, el mateix que ara intenten blanquejar i disfressar a força de reformar hotels. El resultat són establiments de quatre estrelles superior, o de cinc, envoltats de prostitució, drogues i joc. Com un que surt de la claveguera i intenta disfressar la pudor ruixant-se amb un perfum car. 

Per tot això he trobat a faltar una mica més d'entusiasme en els elogis a l'hoteler Gabriel Escarrer amb motiu de la publicació del seu fastuós llibre de memòries, que es titula Mi vida perquè el senyor Gabriel és massa humil i degué pensar que no ho havia de titular Mis (presuntas) evasiones fiscales, per no parèixer prepotent. És cert que la premsa mallorquina s'ha omplert aquests dies d'articles bavosos i ridículs, que competien entre ells per regalar-li a aquest porrerenc la llepada més ostentosa, a veure si el posen de bon humor i un dia els convida a dinar. Però, tot i així, he trobat una mica més d'energia en les genuflexions, unes ganyotes encara més exagerades, més ulls en blanc davant de la grandiositat d'un que s'ha inflat de fer doblers fàcils a costa del menyspreu i la degradació del bé comú. La majoria de mallorquins admiren això (el que es fa ric damunt els altres) fins a la devoció, i d'aquesta manera de fer en diuen 'anar viu'. És precisament la vivor el que ens condemna a ser un país (una comunitat, un tros de terra, diguem-ne com vulgueu) corromput i endarrerit, a pesar de tots els doblers que hi circulen. Els esforçats aduladors del senyor Gabriel haurien de ponderar bé les paraules de l'hoteler quan afirma que “he suat sang per arribar fins aquí”, bella metàfora que no aclareix, però, a la sang de qui es refereix. Tal vegada fa referència a la que corre per les venes dels treballadors, especialment als múltiples països amb legislació laxa tant en matèria laboral com fiscal, cap als quals tenen tendència a expandir-se les grans cadenes hoteleres.

Cargando
No hay anuncios

No he percebut tant d'entusiasme per la darrera notícia que ha generat el cas Valtònyc, i això que és de gran rellevància: ni més ni menys, un país europeu com Bèlgica ha decidit suprimir un delicte del seu ordenament jurídic, el d'injúries contra el rei, perquè la seva justícia entén que és contrari a la llibertat d'expressió i, per tant, contrari a la democràcia i a l'estat de dret. És el delicte pel qual la justícia espanyola (que va condemnar Valtònyc a tres anys i mig de presó per les lletres de les seves cançons) reclama l'extradició del raper. És a dir, una democràcia europea decideix eliminar tot un delicte del seu Codi Penal perquè és antidemocràtic, mentre a Espanya –“democràcia pleníssima”, segons els seus dirigents– s'aplica aquest mateix delicte amb la màxima severitat contra ciutadans innocents, per perseguir les seves opcions polítiques (i no val l'argument que Valtònyc és un músic dolent i de mal gust: de música dolenta i de mal gust en sentim cada dia a balquena, i no la persegueix la llei). Mentrestant, els (presumptes) evasors fiscals escriuen memòries i reben aplaudiments i capades, també dels governants i les institucions. Sens dubte anam pel camí correcte.

Cargando
No hay anuncios

Sebastià Alzamora és escriptor