07/10/2022

Equivocar-se o morir

3 min

Només se m’ocorre una manera per no equivocar-te mai: morir.

Si no fas, no dius, no vas i no ets, aleshores pots no fallar, no incomplir cap expectativa aliena, no ser manco del que havies projectat. És la solució definitiva (i radicalment única) al teu perfeccionisme exorbitant.

Però posem per cas que, malgrat l’alt risc que suposa viure, prefereixes continuar. En aquest cas només et queda acceptar un dels majors dimonis que habiten al teu interior: l’error.

“Bah! Ja veus, està xupat!”. Els missatges 'misterwonderfuls' i les frases 'instragrameres' t’ho expliquen: “Si et fa por, fes-ho amb por”, “surt de la teva zona de confort”, “estima’t tal com ets”, “la perfecció és l’error”, “more't-que-no-passa-res”.

I sí, és fàcil per a qui no persegueix la perfecció com la pastanaga màgica que li assegura la salvació eterna. Però si has viscut fins ara intentant complir amb ton pare, ta mare, el company de feina, la tia Paquita i el senyor del cinquè pis, deixar d’intentar ser perfecte i acceptar els propis límits pot ser una tasca titànica.

Si vius el fet d’equivocar-te com si fos la mort, tu no surts de la zona de confort. Per què? Perquè ets intel·ligent i, com hem dit, encara vols viure.

Ara bé, com vols viure? Quin risc i preu estàs disposat a pagar?

El cost de controlar-ho tot per intentar erròniament no errar mai sembla molt elevat, però... tens permís intern per equivocar-te?

Què cerques quan t’exigeixes tant (perdó, resultats, equilibri...)?

A qui dels teus cuidadors de la infància t’assembles quan et demanes això?

De què et protegeixes o de què fuges?

A banda de ser impossible, i desgastar profundament, intentar fer-ho tot sempre bé per a tothom també és un mecanisme de defensa (molt habitual, per cert!). El teu cervell et diu que si ho fas perfecte “seràs digne d’amor”, “seràs benvingut”, “tendràs allò que necessitis”, “no t’abandonaran” i, en definitiva, estaràs segura. I, clar, si el teu cervell t’ho diu, tu t’ho creus.

La mala notícia és que sempre corres el risc que l’altre et rebutgi o et danyi o t’abandoni, encara que t’esforcis i donis i et desvisquis i et metamorfosegis perquè l’altre t’aprovi. Però la bona és que, fins i tot així, encara que l’altre marxi, tu ets digne de ser estimat.

“Tu dona’m canya”, em demana un pacient a la primera sessió.

“És que jo no ho faig, això”, li responc, confosa.

“Idò?”, em pregunta amb cara d’evident disgust mentre dubta per què carall ha vengut a veure’m. “Me va bé que me donis branca, vull avançar i aprendre”.

No hi havia dubte que estava motivat i tenia ganes de treballar-se.

“I tu on has après que per avançar cal donar-te canya? Tal vegada pots aprendre xerrant-te amb amor i respectant el teu ritme i procés”.

Va fer un silenci mentre completava mentalment el seu trencaclosques, i després va acceptar somrient.

Potser tu també has après, de petita, a renyar-te per autoregular-te. Les persones que han rebut una educació autoritària poden haver après dels seus pares una manera de funcionar a través de l’autoexigència, el càstig i la norma. També ho pot reproduir qui ha tengut un acompanyament massa transigent amb manca de límits externs, o qui ha sentit l’absència dels teus progenitors i ha après a autocontrolar-se donant-se canya per assegurar-se de fer les coses i fer-les bé, o per cercar la mirada o la validació que no tenia llavors.

Sigui com sigui, és possible que en la teva infància desenvolupassis aquest mecanisme per sobreviure i que avui encara l’utilitzis. I també pot ser que, en una versió un poc evolucionada, t’adonis de com et parles i després et renyis perquè et castigues i t’enfades amb tu mateixa... i així en un bucle de maltractament infinit.

Entendre quina era la funció que, aparentment, tenia aquesta autoexigència és un bon primer pas per a l’autoacceptació. Ara bé, que tingués una funció inicial no vol dir que encara et sigui útil o funcional. Ara, com a adulta, tens altres recursos per regular-te i resoldre: pots demanar ajuda, sortir del límit, tornar al centre, explorar i equivocar-te sense morir.

L’autocompassió és l’art de comunicar-te bé amb tu mateix i acceptar la teva dificultat, la vulnerabilitat i l’error. Però si ets un perfeccionista reconeixeràs la por que, si et compadeixes de tu, i deixes de jutjar-te i matxacar-te constantment, caiguis en la vulgaritat, se t’endugui la peresa o l’egoisme, no facis res de bo i caiguis en la desgràcia. Aquests són els crits del teu cervell, que vol protegir-te i fa el que pot. Però amb paciència, autocompassió, cura i amor incondicional pots mostrar-li que ja saps autoregular-te de manera dolça, amable i igualment eficaç.

Maltractar algú és horrorós, però maltractar-te a tu mateixa és el súmmum de la imperfecció... és l’hora que decideixis com vols cuidar la persona amb qui convius per sempre més.

Mar Pla és psicòloga

stats